S’han petat el president i la sensació és que aquí no ha passat res. No és un retret contra ningú, és la constatació d’una realitat. Raphael Minder, el corresponsal del The New York Times, va escriure que la inhabilitació del president català “amenaça de revifar els aldarulls”. Insòlitament la vida quotidiana ha seguit el seu ritme, amb algunes demostracions de desacord, tant sentides com inofensives, i fent-se ressò de l’esdeveniment sobretot els programes d’humor de les emissores locals.

La destitució del president de la Generalitat suposa un nou atemptat contra la voluntat democràticament expressada pels catalans i la sentència d’inhabilitació implica en ella mateixa una vulneració dels drets fonamentals i un funcionament sistemàticament arbitrari de la justícia espanyola, tal com han assenyalat magistrats i catedràtics diversos que no són precisament partidaris de la independència de Catalunya.

La inhabilitació i persecució dels tres darrers presidents catalans ha posat en evidència que l’estat espanyol és hostil i prevaricador envers Catalunya. La prevaricació consisteix en dictar resolucions injustes sabent que ho són, i alguna cosa deu saber si més no el govern espanyol, quan s’ha afanyat a mobilitzar l’advocacia de l’Estat per trobar arguments que evitin al rei Felip VI haver de signar el reial decret de la vergonya que, inexorablement, d’aquí a no sé quants anys, tombi la justícia europea. Costa més d’entendre que sense publicació al BOE, el govern de la Generalitat s’hagi afanyat per la seva banda a publicar el decret de substitució sense esperar ni tan sols a veure si els membres del Tribunal Constitucional reben un sobtat atac d’honestedat.

L’Estat està disposat a matar i els catalans no estan disposats a morir, però sí a votar un president i un altre i un altre... “La perseverança és invencible i el temps en la seva acció, destrueix i fa caure tota potència”

Des del 20 de setembre de 2017 la repressió i la persecució ha crescut exponencialment i és obvi que l’estratègia de les institucions de l’Estat no té altre objectiu que derrotar el moviment sobiranista català a base d’exterminar-lo, emprant impunement totes les categories de la guerra bruta. Només faltava saber que el magistrat Marchena i el comissari Villarejo, cap de la policia patriòtica, despatxaven periòdicament.

Consta que quan el govern de Mariano Rajoy va aplicar l’article 155 de la Constitució, els membres de l’executiu espanyol que havien assumit els llocs de comandament de la Generalitat van optar preferentment per treballar i donar instruccions des de Madrid sense irrompre a les conselleries per no excitar els ànims dels funcionaris. La seva sorpresa va ser que no van trobar a penes cap mena de resistència, que les consignes polítiques demanaven prendre’s amb calma la nova situació i que fins i tot bona part del moviment sobiranista i conspicus articulistes que havien atiat el foc plegaven veles per mantenir el sou.

Ara Òmnium ha registrat la xifra de 2.850 represaliats, referint-se exclusivament als processats o sancionats. Els funcionaris de la Generalitat, del Parlament, de les presons han estat amenaçats i per això alguns han actuat com ho han fet. També les empreses. Hi ha gent que pel camí ha perdut la feina o ha quedat relegada...

Arribats a aquest punt podem constatar que l’Estat està disposat a matar i que els catalans no estan disposats a morir. Només faltaria. Això sí, estan disposats a  votar i a elegir un nou president, i un altre, i un altre... Aquesta no és una conclusió pessimista. És el que hi ha. Haurem de tenir fe en Plutarc, ben traduït fa pocs anys per Montserrat Nogueras, “la perseverança és invencible i és per això que el temps, en la seva acció, destrueix i fa caure tota potència”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat