A les primeries de març, quan la pandèmia del coronavirus assolava Itàlia, els presos de 27 centres penitenciaris del país es van amotinar. Protestaven contra la suspensió de visites, les mesures de confinament a les cel·les i reivindicaven des de confinaments domiciliaris fins a excarceracions i indults. Les protestes van créixer fins a provocar incendis i fugues. El mateix va passar a altres països, que van optar per excarceracions massives. Els Estats Units, Canadà, Alemanya i fins i tot l'Iran han alliberat milers de detinguts. La presó més poblada d'Alemanya, a Rin del Nord-Westfàlia, va alliberar 1.000 presoners.

La situació va captar l’atenció de l'alta comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans, Michelle Bachelet, que va fer una crida per suggerir a tots els països l’alliberament de presos de baixa perillositat. “Mantenir reus en detenció durant la crisi del Covid 19 —escriu Bachelet— comporta un alt risc i hauria de ser una mesura d'últim recurs. Amb brots en augment i un nombre creixent de morts en presons i altres institucions en molts països, les autoritats haurien d'actuar ara”.

Era una hipòtesi factible que els tribunals espanyols, tant el Suprem com el Constitucional, farien de la necessitat virtut i aprofitarien l’avinentesa de la pandèmia del coronavirus per fer un gest d’humanitat amb els presos en general i els presos polítics catalans en particular. Com es veurien pràcticament obligats per les circumstàncies, podrien gesticular per fingir la imparcialitat que fins ara no han demostrat de cara als desafiaments futurs davant dels tribunals europeus, on, per cert, han perdut totes les batalles. Res de tot això. Ans al contrari, així que s’han començat a prendre mesures per esponjar les presons i dictar confinaments domiciliaris, ràpidament el Suprem s’ha afanyat a advertir i amenaçar específicament contra l’excarceració dels presos polítics catalans.

Es diu que en moments difícils surt el millor i el pitjor de cadascú. No sé què deuen tenir de millor aquests magistrats quan en moments de tragèdia col·lectiva s'obsessionen en aquest acarnissament inhumà

I com ho han fet? Sense atrevir-se a donar la cara. Ja podeu buscar al web del Tribunal Suprem, que no trobareu escrita l’amenaça. No hi ha cap document oficial que s'atreveixi a dir això: “En el caso de que la Junta de Tratamiento de las cárceles donde se encuentran los presos de la causa del procés acuerden su excarcelación para cumplir el confinamiento en sus respectivos domicilios, el Tribunal Supremo se dirigirá a cada una de esas juntas de régimen general y al director/directora de los centros respectivos para que a la mayor brevedad expliquen el fundamento jurídico que justifica esa decisión e identifiquen de forma nominal a los funcionarios que han apoyado ese acuerdo. Ello se enmarcaría en la exigencia de responsabilidades penales por la posible comisión de un delito de prevaricación”.

No és ni una nota de premsa. És un whatsapp!!! Un whatsapp que no firma ningú!!! Els mitjans han hagut de demanar confirmació i han estat autoritzats a citar “fuentes del Tribunal Supremo”, però anònimes és clar. Tornem a la vella estratègia de “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”. No correspon al Tribunal Suprem amenaçar, advertir ni espantar la gent, per això no donen la cara. Els jutges i els fiscals han d’actuar davant de fets. Els fets als quals fan referència no s’han produït, però s’ha obert la possibilitat que es produeixin. Ho volen impedir, però no poden fer-ho a priori, així que, llançant la pedra i amagant la mà, han amenaçat els funcionaris per dissuadir-los.

Se sol dir que en els moments difícils és quan es coneix millor les persones, perquè és quan surt el millor i el pitjor de cadascú. No sé què deuen tenir de millor aquests magistrats quan en moments de tragèdia col·lectiva la seva obsessió sigui aquest acarnissament inhumà, que denota una obsessió malaltissa.

A alguns ens dol profundament els empresonaments que considerem injustos, però a tots ens haurien d’espantar aquesta mena de justiciers que burxen el pitjor de mi mateix. Ho va deixar escrit Joan Fuster: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat