Les catàstrofes com ara el temporal Gloria obliguen a reflexionar i el debat de fons sempre acaba situant-se entre el país que tenim i el país que volem, o com són les coses i com haurien de ser. Les previsions sobre la borrasca han permès prendre mesures per reduir els estralls de la tempesta, que solen ser en gran part inevitables, perquè no pot estar tot un país preparat al cent per cent per fer front a qualsevol excepcionalitat que pugui esdevenir un cop cada vint anys. Tanmateix, hi ha mesures que afecten la quotidianitat que s’han de prendre i no es prenen. L’alcalde de Deltebre, Lluís Soler, ha reconegut que un temporal com el Gloria no té precedents, però al mateix temps, ha denunciat l’”abandonament històric” de les administracions que pateixen les Terres de l’Ebre.

Sembla que aquest cop la reacció de les administracions davant la catàstrofe ha estat ràpida i efectiva, però només en la mesura del que era possible ateses les condicions del territori. El Govern de la Generalitat i els alcaldes han estat capaços de traslladar a la població una sensació que durant un temps es notava a faltar, com és que hi ha un Govern que governa i que està amatent a les urgències de la ciutadania. De fet, hi ha hagut fins i tot un excés de visibilitat dels responsables polítics disputant-se infantilment el protagonisme davant les càmeres, quan les informacions més necessàries les havien de fer els responsables tècnics dels serveis de protecció.

Certament els governants han d’estar propers al patiment de la gent, però la seva funció principal no és compartir el dolor, sinó fer tot el que calgui per evitar-lo. Això ens porta de nou al dilema, que afecta sobretot les forces sobiranistes que governen, entre les seves responsabilitats de Govern i la seva orientació política dirigida a superar la fase autonòmica. I cal dir que sense l’autoritat moral d’un bon govern és difícil argumentar qualsevol altra reivindicació. Dit pel boc gros: menys xuclar càmera i més governar.

No es tracta de guanyar la independència per fer un país millor, sinó de fer un país millor que faci veure tothom la conquesta de la sobirania com un bé comú i tan necessari que esdevingui inexorable

Durant massa temps el debat legítim sobre el camí cap a la independència ha tingut l’efecte de relegar un seguit de debats que també són necessaris si volem tenir el país preparat per al futur. En aquest sentit, es nota a faltar qui s’encarrega i com de pensar quin país volem per a les properes generacions. Si no sabem cap a on anem, correm el risc de no arribar enlloc. I cal dir que sense un bon govern i sense una estratègia de futur en els àmbits econòmics, socials i territorials difícilment es pot generar el consens nacional necessari per conquerir un nou statu quo polític.

El Govern de la Generalitat està compromès amb l’agenda 2030 de les Nacions Unides que va establir el 2015 disset objectius de desenvolupament sostenible. Existeix un Pla Nacional per la Implementació de l’Agenda 2030 a Catalunya i una Aliança Catalunya 2030 d’actor públics i privats. Segur que s’ha produït en aquest àmbit abundant i interessant literatura sobre el país que volem, de la qual ningú sap absolutament res, i sense saber-ho, difícilment la gent se sentirà interessada ni compromesa. Hem comprovat aquests dies a la televisió i la ràdio la quantitat de tècnics i científics de reconeguda solvència que només poden actuar voluntariosament pel seu compte i que estan ben disposats a arremangar-se així que algú amb autoritat, amb autoritat política, però també amb autoritat moral i amb la solvència suficient, els proveeixi de les eines que necessiten per posar-se a treballar.

Certament, el sistema autonòmic limita la capacitat de decisions i és per això que la reivindicació sobiranista ha crescut en els darrers anys, però el que no té cap sentit és no fer servir les poques eines disponibles per carregar-se raons. No n’hi ha prou d'afirmar que l’autodeterminació és un dret. L'única manera d’”eixamplar la base” és seduir la ciutadania amb un projecte de país engrescador. No es tracta de guanyar la independència per fer un país millor, sinó de fer un país millor que faci veure tothom la conquesta de la sobirania com un bé comú i tan necessari que esdevingui inexorable.