Els mitjans convencionals, compromesos amb l’establishment al qual serveixen de manera obedient, fins i tot els catalans, situen les eleccions del 10 de novembre com un duel entre dreta i esquerra o més concretament entre el PSOE i el PP. És una autèntica tergiversació. El més important de les eleccions a Catalunya, però també a Espanya, és com es tradueix políticament la resposta a la sentència del Tribunal Suprem que acaba de condemnar a 100 anys de presó uns dirigents polítics que no han comès cap delicte de sang.

Des d’aquest punt de vista, el vot del 10 de novembre adquireix per primera vegada una dimensió moral. Una dimensió moral que afecta tothom, siguin independentistes, unionistes o no comparteixin cap de les dues opcions, perquè en aquesta ocasió els electors, independentment de les seves preferències polítiques, afirmaran amb el seu vot si ja els està bé el funcionament d’un Estat en el qual gent com Jordi Cuixart o Jordi Sánchez siguin condemnats a nou anys de presó per convocar una manifestació i desconvocar-la després. Dit d’una altra manera, les eleccions del 10 de novembre són de fet un referèndum sobre la injustícia.

Per primer cop el vot en unes eleccions adquireix una dimensió moral que afecta igual independentistes, unionistes o equidistants, perquè rebutjaran o avalaran el que 8 de cada 10 catalans consideren una injustícia

Si, com va publicar La Vanguardia, 8 de cada 10 catalans consideren injust l’empresonament dels líders independentistes i com entre aquests 8 n’hi ha d’independentistes i n’hi ha que no ho són, el seu vot pot expressar la seva disconformitat o bé considerar que la injustícia és un fet secundari, la qual cosa des del punt de vista moral és difícilment justificable i recorda el poema —que no va escriure però va popularitzar Bertolt Brecht— sobre quan els nazis van començar pels jueus i pels comunistes i van continuar, davant la inhibició dels que es consideraven aliens al problema. La injustícia practicada per l’Estat mai es pot considerar un mal menor. "Al final, recordarem no pas les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics”, solia dir Martin Luther King.

Guanyi qui guanyi les eleccions, serà la resposta dels catalans el que continuarà determinant la política espanyola, com està passant des de fa gairebé una dècada, perquè sense el concurs de Catalunya qualsevol majoria parlamentària que s'articuli serà precària

Tal com ha anat tot, és molt comprensible que molts electors disposats a expressar el rebuig a la repressió i a la injustícia no s’identifiquin amb cap de les opcions que es presenten. Això és constatable tant entre els independentistes com entre els unionistes, sobretot per la insolvència de les propostes polítiques que hi ha sobre la taula. Tanmateix, en aquesta ocasió el suport, per activa o per passiva, als partits que defensen la repressió i els empresonaments equival a donar un xec en blanc a l’evolució autoritària de l’Estat, i això és objectivament negatiu per als espanyols en general i per als catalans molt en particular. No hi ha cap proposta dels partits que van donar suport a l’aplicació del 155 que, més enllà de la repressió, ofereixi als catalans ni tan sols la reparació de les infraestructures obsoletes.

Així que, guanyi qui guanyi les eleccions, serà la resposta dels catalans el que continuarà determinant la política espanyola, com està passant des de fa gairebé una dècada, perquè sense el concurs de Catalunya qualsevol majoria parlamentària que s’articuli serà precària. Fins i tot una eventual coalició PSOE-PP o viceversa seria per definició excepcional i inestable, només es justificaria per la necessitat de fer front al conflicte català. Les protestes dels catalans a la sentència han estat un admirable exercici de dignitat col·lectiva, però la resposta a la injustícia mitjançant els vots provoca més angoixes a les elits recalcitrants de l’Estat que totes les manifestacions.