En una setmana han transcendit prou escàndols que permeten confirmar que a Espanya s’ha produït un progressiu canvi de règim, de facto un cop d’estat diacrònic que ha pervertit l’esperit constitucional del 78 per restringir drets i llibertats conquerits i que semblaven irreversibles. El problema és que la involució no ha fet més que començar, ha vingut per quedar-se i no s’observen resistències suficients per aturar el monstre.

S’ha confirmat que el govern espanyol sota la presidència de Mariano Rajoy va organitzar un cos de policia política, mal anomenada patriòtica i sufragada amb fons públics reservats, que tenia per missió espiar adversaris polítics i construir històries falses per desacreditar-los. Per molt menys, Richard Nixon va haver renunciat a la presidència dels Estats Units, però, de moment, aquí tot és impune.

La guerra bruta de l’Estat té molt a veure amb el relat de la insurrecció violenta a Catalunya formulat per la fiscalia i avalat ―si no directament ordenat― pel rei Felip VI com va posar de manifest el mateix comissari Villarejo. El judici al procés ofereix cada dia més evidències de connivència organitzada entre els acusadors i els seus testimonis. El Tribunal Suprem i el seu president ja no dissimulen la seva parcialitat, com van intentar al principi de la vista.

L’Ajuntament de Barcelona col·loca una placa a la Via Laietana en record de les víctimes de tortures policials durant el franquisme, i els policies d’ara es donen per al·ludits, el faristol desapareix poques hores després i el ministre de l’Interior d’un govern pretesament socialista i democràtic es permet amonestar l’alcaldessa pel seu atreviment.

La Junta Electoral Central prohibeix tot el que pugui suggerir el color groc, la fiscalia continua la persecució dels dissidents i fins i tot dicta als periodistes d’uns mitjans sí i d’altres no criteris informatius restrictius amb la llibertat d’expressió i el dret a la informació.

Senadors francesos expressen la seva preocupació per la regressió democràtica d’Espanya i la premsa oficialista reacciona amb el mateix to que els “actos de desagravio” que la premsa addicta dedicava a Franco fa 50 anys “contra la injerencia extrangera”.

I, és clar, quan el ministre Borrell viatja a Europa i li pregunten què està passant, no sap què dir, carrega contra el periodista i dona una nova lliçó de diplomàcia esperpèntica.

Ningú amb un mínim d’honestedat intel·lectual i democràtica pot negar que ara a Espanya hi ha menys llibertat i més restricció de drets que fa, si més no, una dècada

Cap d’aquests incidents hauria estat imaginable fa deu anys, però a poc a poc s’han anat normalitzant. Estem assistint al que el professor Timothy Snyder ha descrit com “el camí cap a la no-llibertat”. És el mateix autor que ens avisa que abans de l’holocaust hi va haver un canvi de règim.

Alguns dels estómacs agraïts que contribueixen a argumentar la teoria del cop d’estat a Catalunya s’agafen a la tesi de Hans Kelsen, segons la qual es pot considerar cop d’estat “qualsevol modificació no legítima de la Constitució”, és a dir, sense necessitat d’insurrecció armada. Tanmateix, com bé ha assenyalat Jorge Cagiao, ningú que no sigui el mateix Estat està en condicions de donar un cop d’estat sense violència. L’Estat sí que ho pot fer, abusant sistemàticament del monopoli interpretatiu de l’ordre constitucional.

Malgrat soni a reiteratiu, és una evidència que a Espanya lideren el monopoli interpretatiu de la Constitució gent que la va votar en contra. Les promeses electorals de PP i Ciutadans, com per exemple la suspensió indefinida de l’autonomia, són objectivament inconstitucionals, però només fins que el ―seu― Tribunal Constitucional disposi el contrari. De fet, PP i Ciutadans no tenen cap rubor en descriure la possible coalició amb Vox com un “bloc constitucionalista”. Quan el constitucionalisme el dicten els franquistes, siguin els més o els menys radicals, vol dir que la “modificació no legítima de la Constitució” de la qual parla Kelsen ha estat consumada.

Ningú amb un mínim d’honestedat intel·lectual i democràtica pot negar que ara a Espanya hi ha menys llibertat i més restricció de drets que fa, si més no, una dècada. En tot cas, la modificació no legítima de la Constitució la va denunciar l’any 2010 una autoritat gens sospitosa de colpisme. Quan el Tribunal Constitucional va sentenciar l’Estatut, Miquel Roca i Junyent, pare de la Constitució, va escriure: “El pacte constituent, l’esperit de la Transició, ha estat finiquitat”. D’això fa 9 anys i ara ho ha recordat Duran i Lleida al seu llibre titulat El risc de la veritat.

Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (9) Massa, insurrecció, artefacte incendiari Joan J. Queralt