La victòria electoral dels representants de l’Assemblea Nacional Catalana en les eleccions a la Cambra de Comerç ha estat valorada per gairebé tothom com un triomf històric de l’independentisme contra la franquícia catalana de l’Ibex35 i fins i tot com un esdeveniment rellevant que marcarà el desenvolupament del procés sobiranista. Sense negar a priori cap d’aquestes conclusions, el més rellevant ha estat la voluntat d’apoderament d’un sector fins ara aliè a la Cambra malgrat figurar en el cens electoral. El que ha fet l’ANC ha estat adonar-se del poder potencial que tenien els autònoms i que fins ara ningú ha estat capaç d’exercir precisament pels obstacles que imposava l’establishment per mantenir el seu statu quo.

És important destacar aquest fet perquè existeix una xarxa d’institucions opaques que sovint s’ajuden entre elles precisament per marcar la pauta en la defensa d’interessos inconfessables. Les caixes d’estalvi, els col·legis professionals, també els clubs de futbol, per posar alguns exemples, van crear una mena d’establishment barceloní que s’ha eternitzat en el poder entre altres motius perquè van bloquejar la participació democràtica dels seus associats.

Quan les caixes elegien per sorteig d’entre els impositors els compromissaris que havien de participar en l’assemblea general, alguns tenien la increïble sort que els tocava la rifa repetidament i sovint passava que els tocava a personatges coneguts de la política o del món empresarial. Era un nepotisme escandalós que no hi havia manera de denunciar-ho sense risc de prendre mal. Això ha canviat, però no és segur que sigui a millor, perquè, de fet, encara que les caixes esdevinguessin focus de corrupció de polítics, almenys tenien un objectiu social sense afany de lucre. Ara, transformades en banc, segueixen gestionant l’estalvi popular en benefici d’accionistes privats i d’interessos opacs. No cal recordar que el govern espanyol es va afanyar a canviar la llei perquè fos el consell d’administració i no pas l’assemblea d’accionistes qui decidís el canvi de seu. Ni dels accionistes se’n fiaven perquè potser hi havia massa catalans.

El vot ―el dret a decidir― fa por en tots els estaments. Al Barça, sense anar més lluny, també es trien els compromissaris per l’assemblea general. El cens és de 4.529 que es designen per sorteig, tret de 932 que tenen el seient assegurat. Quants compromissaris van votar per aprovar els comptes aquest any passat? 958.

La gesta de l’ANC ha aixecat la llebre. Hauria de servir perquè molts col·lectius que es deixen dominar s’adonin que es poden rebel·lar contra l’statu quo també a les caixes i els bancs, les mútues, les cooperatives, les associacions de veïns i fins i tot el Barça

El mateix passa a diverses entitats, algunes suposadament sense ànim de lucre, mútues, cooperatives i col·legis professionals. D’això és un exemple paradigmàtic el Col·legi de Periodistes, on funciona una mena de PRI mexicà que es va rellevant a si mateix. La junta convoca les eleccions i el dia dels comicis just abans del recompte els seus membres es presenten amb sacs de vots delegats que fan impossible el canvi. De fet, ho va intentar la periodista Pilar Antillach, va observar sospites de corrupció, les va denunciar i el que va fer la junta va ser expulsar-la del Col·legi. Ja ningú es pren la molèstia de presentar candidatura ni d’anar a votar.

A la Cambra ningú esperava l’augment de participació que s’ha produït. El candidat favorit era Carles Tusquets perquè partia amb l’avantatge que les grans empreses que representava tenien assegurats abans dels comicis 20 dels 60 membres que integren el ple. Han votat més empreses que mai, però tampoc no tantes, a penes el 4% del cens, però és que el 2010 no es va arribar al 2% de participació en uns comicis que ja procurava la mateixa institució que no interessessin ningú.

L’ANC ha demostrat capacitat de mobilització perquè ha aconseguit el suport de la majoria dels 17.000 votants d’un cens de més de 400.000. Quants col·lectius no estarien en condicions en reunir 10.000 vots entre empresaris i autònoms? La gesta de l’ANC ha aixecat la llebre. Hauria de servir perquè molts col·lectius que es deixen dominar s’adonin que es poden rebel·lar contra l’statu quo. L’ANC ho ha aconseguit perquè tenia una causa comuna a molts empresaris i autònoms i la mobilització és ara més fàcil. Les xarxes han canviat el sistema d’interrelació i han dinamitat l’opacitat. Ara ha estat l’ANC, però en el futur poden ser altres col·lectius en aquesta i en altres entitats. Sense anar més lluny, l’ANC ha tingut sort que el grup de dones 50a50 es conformava amb treure la poteta. Una ofensiva feminista en tota regla hauria estat imparable. És una evidència aritmètica. Però el mateix podria passar en altres entitats, fundacions, associacions de veïns...

Barack Obama va guanyar el 2008 les eleccions a la presidència dels Estats Units tot i ser negre, que en aquell país és un hàndicap enorme, perquè era un fora de sèrie en molts sentits, però també perquè va saber abans que ningú utilitzar les xarxes per mobilitzar i per recaptar fons de cinc dòlars en cinc dòlars. Sense mobilització telemàtica Obama no hauria arribat. Sense xarxes no hi hauria hagut procés sobiranista. Les xarxes i el vot electrònic anuncien una revolució.