En el debat amb Pedro Sánchez que tancà la darrera legislatura, li vam retreure la irresponsabilitat amb què havia decidit anar al casino a jugar-se a negre/vermell la correlació de forces de la moció de censura per no haver volgut aguantar la pressió d’una part dels seus i la de la dreta contrària a l’establiment d’una mesa de diàleg (el “relator” fou una invenció de la Carmen Calvo), la qual cosa hagués comportat la retirada de l’esmena a la totalitat al projecte de llei de pressupostos. Des de la tribuna li vaig dir que si les eleccions ens anaven bé, a ells i a nosaltres, l’endemà seríem just on érem en el moment que debatíem. És a dir, en la necessitat ineludible de trobar, tard o d’hora, una solució emparada en el principi democràtic i en el de realitat que permetin superar el conflicte.

Efectivament, el desacord Catalunya-Espanya no té cap possibilitat de ser superat al marge de les urnes. De fet, els constitucionalistes més assenyats en són més conscients del que són capaços de manifestar en la mesura que encara ni tan sols s’ha establert el perímetre del camp on es lliurarà la batalla ideològica i política post-sentència. D’una banda, el PSOE assumeix que l’Estatut vigent actual no té prou legitimitat pel fet d’haver estat modificat una vegada refrendat pel poble de Catalunya i que, altrament, res no podrà resoldre’s al marge de les urnes. I, així, el PSOE cada vegada de manera més explícita consolida un relat en què els catalans tenim dret a decidir l’autonomia actual o bé optar per una de millor a través d’un nou Estatut. D’això, en diuen “diálogo dentro del marco constitucional”.

És evident que aquesta posició, a part d’obviar el principi democràtic de l’autodeterminació, topa amb el principi de realitat. Hi topa perquè aspiren a aplicar (i sense presses, perquè en la primera part de la legislatura es limitaran a actuar sobre la LOFCA i a activar la majoria en el Senat per a una nova comissió d’estudi d’una hipotètica reforma CE) una solució vàlida si visquéssim en la Catalunya del 2004. Vàlida quan tan sols un 14% de la ciutadania catalana optava per la República o que votava en 2006 favorablement (de vegades, som menys segadors del que cantem!) l’Estatut ribotejat i convertit en Estatutet.

No obstant, la realitat de la Catalunya del 2019 és ben diferent. Saben, tot i que costarà que ho reconeguin, que no es pot construir cap solució al marge de l’alt percentatge de ciutadans de Catalunya que ja no són autonomistes i sí som independentistes, raó per la qual el govern espanyol que vindrà haurà d’assumir que no pot condemnar-nos a l’exclusió. Serà impossible, per tant, una solució democràtica al marge dels ciutadans que en les darreres eleccions al Parlament votaren partits independentistes o autodeterministes. De fet, en el Parlament les forces independentistes som imprescindibles per activar qualsevol reforma estatutària a què aspirin. D’igual manera,  l’independentisme ha de reconèixer que encara un alt percentatge de compatriotes són autonomistes, per la qual cosa legitimar i garantir també la viabilitat de la seva opció serà clau per exigir (d’això se’n diu guanyar la batalla ideològica!) a la contrapart la implicació en la incorporació de l’opció de la independència en la solució que hem de ser capaços de bastir.

El desacord Catalunya-Espanya no té cap possibilitat de ser superat al marge de les urnes

La negociació tan sols s’iniciarà si l’independentisme és capaç de ser prou fort com per conquerir prèviament un escenari de “diàleg sense condicions”. Un escenari que encara no l’hem abastat perquè és evident que ara tan sols de Madrid estant ofereixen (i només oferiran durant un temps) un diàleg polític a la seva mida (recordeu que fins que Tony Blair no accedí al govern, Thatcher i Major mantingueren posicions semblants sobre el diàleg respecte al republicanisme irlandès que la que avui té Pedro Sánchez respecte al català).

Assolir, doncs, la fase del “diàleg sense condicions” només serà possible si el republicanisme acumula més suport electoral i més base popular, si tradueix la força creixent en una acció de govern més intensa, més eficaç i més social (sigui en aquesta legislatura catalana o en una nova arran d’un nou procés electoral amb tot allò que pot suposar en l’existència de noves majories), si els grups parlamentaris a Madrid continuen sense caure en el parany de participar en els paripés de les comissions parlamentàries per a reformes impossibles de la Constitució... I si el mateix Govern Torra-Aragonès continua negant-se a establir una relació amb l’administració general basada en la multilateralitat.

En definitiva, radicalitat democràtica extrema que ha de comportar interioritzar en l’imaginari del “procés” que la solució ha d’incorporar els anhels i les aspiracions dels catalans independentistes i també les dels catalans que no en són. Però de debò, no pas de manera retòrica. En definitiva, comprometre’ns a fer possible un referèndum a través del qual es pugui votar afirmativament la nova oferta estatutària o votar sí a l’opció de la independència. Per arribar-hi, l’independentisme no hauria de bloquejar les propostes de les forces catalano-espanyoles autonomistes si la contrapart assumís alhora la integració de l’opció de la independència. D’això se’n diu “marc col·laboratiu” i “marc d’empoderament” de la ciutadania en la construcció d’una eina de resolució, imprescindibles en tota fase prèvia a l’assoliment d’un diàleg/negociació.

L’1-O no ens vam autodeterminar prou com perquè fóssim reconeguts en el món com a República, però vam conquerir la inevitabilitat d’un referèndum acordat amb l’Estat i avalat internacionalment on s’inclogui el sí a la independència. S’aconseguirà si fem el camí de manera majoritària, és a dir, acompanyats també pels compatriotes que l’1-O es van quedar a casa, que també tenen dret a voler decidir amb un sí el desig de més autonomia.