Hem arribat ja a la campanya electoral. Ara els partits poden demanar directament el vot. Ara disposen d’encara més espais gratuïts als mitjans (públics) de comunicació. I durant aquest període han d’obrir uns llibres de comptabilitat ad hoc. En això els de Gürtel tenen molts i molts màsters, fins ara al mòdic preu de zero euros a tornar. En aquest període les trampes s’incrementen exponencialment i la histèria, real o fingida, va pels núvols.

D’histèria cal parlar avui en relació amb els incidents del passat dijous a Bellaterra, a la Universitat Autònoma de Barcelona. D’histèria d’uns i d’altres. Histèrics el que van intentar —sortosament no ho van aconseguir— fer callar la candidata paracaigudista del Partit Popular per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo (CAT potser pels íntims?). Histèria la d’ella en la seva quasi bèl·lica al·locució (ni un pas enrere) i el seu llançament d’epítets a borbolls contra els esvalotadors. Va ser una cadena de mots, sense ordre ni concert i l’atribut de pijos va ser el més cridaner per part de l’escridassada. Inefable.

Comencem pels estudiants. En un acte polític un grup d’estudiants es volien oposar a la convidada d’una forma gens ni mica democràtica tapant-li la boca. Com? Esbroncant els organitzadors i els oradors, tot creant un clima perquè la intervenció dels convidats no pogués dur-se a terme. És un acte censurable sense excusa.

A més, és un acte estúpid, ridícul. Ridícul, ja ho sabem, perquè ens ho va recordar Tarradellas. És el que no es pot fer mai en política. Una bretolada que ha servit per presentar com a una nova Agustina d’Aragó (que era catalana) a Álvarez de Toledo. D’aquest incident i del maltractament rebut, qualificat hiperbòlicament de totalitari, se’n parlarà. Ja se n'encarregarà la candidata paracaigudista de parlar-ne i que se’n parli. No és potser més closcabuida que fer-li la publicitat gratis al contrari.

No és excusa que aquests aldarulls siguin moneda corrent a les universitats arreu del món, pell de brau inclosa. Santiago Carrillo també va ser rebut, amb ocasió del seu doctorat honoris causa per la Universidad Autònoma de Madrid el 2005 pels ultres com ells creien que es mereixia.

Com que estem en campanya electoral on regna, amb permís de la Junta Electoral, la màxima llibertat d’expressió, els polítics reben molt malament les protestes sorolloses a la seva presència en llocs. Fora d’aquestes dates assenyalades no s’hi acosten mai com passa amb la universitat, a la qual maltracten de forma legal i econòmica. Els mercats no semblen tampoc un ecosistema propici: en algun cas van haver de fer-se fonedissos, com li va succeir a Rajoy, a un mercat de Collblanc el 2006 en la seva campanya en contra de l’Estatut. 

Com que estem en campanya electoral on regna, amb permís de la Junta Electoral, la màxima llibertat d’expressió, els polítics reben molt malament les protestes sorolloses a la seva presència en llocs

Fora dels recintes-càpsules-autobombo, els de la Gürtel eren espectaculars i sense cost pel partit, els polítics semblen com peixos fora de l’aigua. Així, una nota fora del guió es percep com una agressió i s’exagera fins a l’infinit i atribueixen als adversaris aquest atac injustificable.

Així va reaccionar la marquesa de Casa Fuerte. Com si li haguessin projectat granades de napalm. I aquí rau la seva errada que en res la beneficia en la seva carrera política. Si els brètols van exalçar maldestrament la candidata magnificant la intempestiva irrupció, demostra que no n'hi va haver per tant i empetiteix els resultats que ella voldria propers al martirologi.

És més, va reaccionar de forma primària i es va regirar amb aspror contra els que la van obstaculitzar. Va ser una reacció elemental, pròpia d’un polític poc subtil, una reacció pròpia d’un tribú de la plebs, més proper a rebre l’aplaudiment dels seus que a la reacció d’un cònsol, més predisposat a actuar amb amplitud de mires i sense oblidar una bona dosis d’ironia i fins i tot de sarcasme. En política, són de les millors armes. Molts cops, massa, la verborrea es confon amb la retòrica verdadera. Dit més planer: cridar no és raonar.

Un aspecte positiu va tenir el censurable incident de Bellaterra —sense esquinçar-se les vestidures, però—. I com que va ser positiu, els mitjans de comunicació del règim, tant els arruïnats com els que tenen ja els seus candidats decidits fa temps, van amagar-ho. Em refereixo a la reacció dels mossos d'esquadra. Van posar ordre -de vegades en cal un xic- i la comitiva electoral va poder sortir sense més pertorbacions del recinte universitari. Els mateixos mossos que cada dia ens diuen altres policies que van contra la llei, en connivència contra els malfactors referendumistes.

Els pijos la van espifiar es miri com es miri. La candidata no va saber estar a l’alçada i va respondre de forma molt bàsica. I els mitjans de comunicació oficials van fer el que saben: retallar allò que és sobrer pel seu mantra, és a dir, van manipular.

En fi, el lector o lectora es podrà demanar què fa Voltaire al títol d’aquest article. Ben senzill: un partidari de la llibertat d’expressió quasi sense restriccions, més encara en període electoral (res a veure amb el que hi ha ara), no pot oblidar una frase falsament atribuïda a Voltaire: "no estic d’acord amb el que vostè diu, però moriria perquè vostè ho pogués dir". Un pèl dramàtic, però un bon punt de partida per deixar de tenir la pell tan fina, els uns i els altres.