Com de moment, els protagonistes, o fins i tot els secundaris de relleu, no apareixen pel judici al procés, la cosa ha perdut, sembla, cert interès. Els processos, i més els llargs, tenen ritmes, però tot és important. Com sabem, el dimoni habita en els detalls. I en el procés d’un estat de dret, els detalls són molt importants. En el d’un estat de dret.

El garbuix de testimonis —els que omplen la lletra petita dels crèdits de les obres de teatre— reiteren frases apreses de memòria, provinents de la mà d’un guionista no gaire dotat per a la bona dramatització. Amb l’elenc que li han facilitat potser tampoc hi pot fer gaire més.

Així, la inoperància dels agents dels Mossos, si no certa connivència amb els integrants de les masses, ha estat la constant. Les masses són agressives: criden, canten, escupen, llancen objectes ―en molts casos, tan indeterminats que ni tan sols s’han vist― i, per damunt de tot, seuen a terra, entrecreuen els braços. Encara més, quan es posen drets o aixequen les extremitats superiors, tornen a enllaçar els braços. Com aquesta agressivitat no cassa molt amb el que pretenen les acusacions, els declarants ho salpebren d'un ambient de màxima hostilitat, resistència ―concepte jurídic que no els correspon a ells establir… És a dir, proven de dibuixar un clima apocalíptic de terror. El clímax són les escomeses físiques: algun cop amb casc de moto i puntades i cops de puny a dojo. Els autors: gent gran, homes i dones grans, és a dir, avis, entre els quals els malignes pares hi ficaven la canalla. Escuts humans, vaja.

Conseqüències: un parell de detinguts ―no saben si encausats― o lesions, que només en algun cas han comportat baixes presumptament impeditives per a la feina. La més cridanera és la lesió a l’ungla del dit petit d’un agent, cosa que li va produir una baixa de més de cinc mesos. Robert Manrique, ell sí que inequívoca víctima física i moral en l’atemptat d’Hipercor, no se'n sabia avenir:

Hauria estat més correcte veure allí mateix l’informe mèdic laboral, però ja saben quan es durà a terme la lectura i/o visionat de la prova documental.

Un altre aspecte rellevant de la setmana ha estat que, de forma oberta, els comandaments intermedis dels operatius policials admeten, curiosament a preguntes de les defenses ―les acusacions no interroguen mai sobre aquest aspecte―, que els seus desplegaments ―els brífings famosos― els van planificar un parell de dies abans de l’1-O. És dir, que de la tan proclamada coordinació, res de res: pura faramalla per fer badar. A més, ara per ara, ens hem quedat sense saber per què es van triar els centres de votació on calia intervenir. La tipologia de la repressió ve a justificar plenament que el 80% de la població vol un referèndum.

Sense organització de la violència, per mínima que sigui l’organització, res es pot imputar als directors de la rebel·lió/sedició

Per si encara hi manca alguna cosa, cal assenyalar que s'han acabat les preguntes de l’acusació popular sobre l’organització de les protestes contra les intervencions policials, doncs afavrorien clarament les defenses. Cada cop que es demanava als agents si les actuacions eren organitzades van dir que o no o que no ho sabien. Això és de summa importància. Sense organització de la violència, per mínima que sigui l’organització, res es pot imputar als directors de la rebel·lió/sedició. En efecte, per molt postmoderns, per molt hipsters, que siguin aquests presumptes delictes, com es pot dirigir un aixecament popular (inexistent) sense organització?

Rodalies

Tres aspectes més cal ressaltar i posar en context més enllà de les sessions del procés. Un és la vigilància policial mútua, segons els agents de seguretat espanyols. L’altre, el delicte del referèndum i els seus efectes o instruments. I, finalment, l'avançament del que pot passar.

Anem a pams. Una de les brames de la setmana ha estat que diverses unitats policials espanyoles van deduir que agents dels Mossos els vigilaven. Això ho van reiterar diversos agents. Fins ara, cap mosso ha estat interrogat sobre el cas ―una bona ocasió perduda per a les acusacions―. La pregunta és: la contravigilància és il·legítima o il·legal? No. Fa dubtar de la confiança i lleialtat entre cossos policials ―entre tots els cossos―, però no hi ha res d’il·legal. És un altra escena en aquesta impostació de teatre d’afeccionats. En el fons, recorda aquella frase d'un conegut a un altre: “Ahir et vaig veure al casino”. Si el casino és en la seva accepció italiana, encara és més contundent la contradictòria denúncia.

La segona rodalia la trobem en el fet que a un dels declarants se li va escapar ―les fugues són sempre a preguntes de la defensa, que es fan sense apuntador― que el referèndum era delicte i que, per això, va anar darrere dels presumptes culpables, que havien anat escales avall a l’escola on va operar, i van anar cap amunt, tot esbotzant totes les portes ―unes 30― del centre. A preguntes de l’advocat Salellas de per què no havien anat a cercar les claus a consergeria, respon que no sabia on era la consergeria ―fet que denota una gran preparació en l’execució dels operatius― i, a mès, que calia l'aprehensió immediata dels efectes del delicte ―en llenguatge ordinari, dels instruments del delicte―, o sigui, urnes, paperetes i altre material electoral.

Un cop més, cal recordar que el referèndum il·legal no és delicte. Que va deixar de ser-ho per la Llei orgànica 2/2005 per les raons que exposa amb claredat meridiana al seu pròleg: manca de rellevància juridicopenal i existència d'altres mitjans per resoldre la qüestió aliena al dret penal. Aquesta afirmació, tan certa com la llum del sol, pot donar a entendre que el govern Zapatero va derogar una llei ancestral. No. Res més lluny de la realitat.

Els articles 506 bis, 521 bis i 576 bis es van incorporar al Codi Penal de per la Llei orgànica 20/2003, que entra en vigor el 27 de desembre. O sigui, la criminalització del referèndum va tenir una vigència de poc menys d’un any i mig. Es tracta, doncs, d’una anomalia legislativa del darrer any del govern Aznar en plena disbauxa terminal.

Un cop més, cal recordar que el referèndum il·legal no és delicte. Que va deixar de ser-ho per la Llei orgànica 2/2005 

De tota manera, i això és el rellevant, el policia, la policia millor dit ―i no per culpa seva― actuava en persecució d’un delicte inexistent, el de referèndum il·legal. Però és que aquesta flaire no prové només de la policia, sinó que —se'n pot adonar qualsevol observador mitjanament atent al procés que es ventila a la sala de plens del TS—, és d’un (inexistent) delicte de referèndum del qual es parla.

L’últim aspecte remarcable es pot veure com una mostra del que pot ser la sentència del cas, de la manera de raonar del tribunal presidit per Marchena. Dues mostres. La primera: en relació amb l'incident de l’infart d’un votant a un col·legi de Lleida ―tema que figura a l’escrit d’acusació de la fiscalia―, el testimoni, interrogat pel fiscal, en va parlar molts minuts. Arribat el torn de la defensa, però, l’advocat Jordi Pina veu com es talla de soca-rel la seva intervenció, en declarar-la Marchena impertinent en aquell moment. Recordem que, per salvaguardar el principi de contradicció ―també de forma, diguem, peculiar―, Marchena va limitar altres intervencions de les defenses. En aquest cas, però, la prohibició d’interrogar sobre un fet exposat amb amplitud per la fiscalia i el seu testimoni queda al marge de l’interrogatori de les defenses. Indicatiu, per no deixar-ho passar de llarg.

Una altra qüestió, aqiesta molt més greu. No només és greu la denegació de llibertat provisional ―o el seu alleujament― dels presos polítics amb motiu de la campanya electoral en què molts són candidats, sinó que s’invoca fal·laçment i amb mala fe la doctrina del cas Demirtas. El TEDH va donar la raó a aquest diputat turc, ordenà la seva posada en llibertat, atès que feia dos anys que estava en presó provisional i impedit d’exercir la seva funció parlamentària. Doncs bé, en un passatge de la sentència d’Estrasburg es pot llegir, com no pot ser d’altra manera, que el sol fet de ser diputat no és causa d’irresponsabilitat penal, que no és cap eximent, dit de forma planera. Doncs bé, per reblar el clau de la negativa a la llibertat provisional o alleugerir-la als presos per concórrer a les eleccions, el TS agafa aquesta introducció, aliena al fonament de la decisió. Aquest retorciment de la doctrina vinculant d’Estrasburg és literalment intolerable.

Molt em temo, però, que de mostres com aquestes ens n'esperen moltes. Cas de seguir així les coses, veurem sortir el sol a les 12 de la nit. És a dir, patirem un cataclisme.

Jordi Galves
Extrem dret (31) Testimonis d’encàrrec Jordi Galves
Elisa Beni
Opinió L'habitació 403 Elisa Beni
Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (10) López i Molinero anul·len la massa Joan J. Queralt
Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (9) Massa, insurrecció, artefacte incendiari Joan J. Queralt