Sessió contínua. Com als cinemes de la meva infantesa i de la meva primera joventut. Ara són les plataformes les que donen la sessió contínua. Sessió contínua com el lamentable espectacle que està donant el catalanisme/sobiranisme/independentisme. Sense necessitat de posar negre sobre blanc ni noms ni situacions. No els avergonyim més, encara que tots, ben empastifats en el fang de la manca de generositat, s’afanyen a treure pit, intentant convertir en mèrits llurs demèrits.
Amb aquesta sessió contínua d’intolerància respecte al proper, de la qual hiperventilats i maleducats a Twitter en fan penó ―i que els seus mentors en els mitjans formals inspiren―, el panorama es torna de mica en mica irrespirable, cosa que els ciutadans no tenen per què suportar. Les baralletes de capelletes, a les sagristies, no en públic. Sisplau, creixeu!
Els benefactors de la crispació tampoc en són plenament culpables. Venim d’una enorme frustració, derivada d’una fe ciutadana en els seus líders i que va tenir com a recompensa una declaració d’independència de 8 segons, perquè no hi havia res preparat, perquè es va anar de farol. Adobat, a més, per la creença ben nodrida que Espanya era un estat fallit, poc més o menys que Turquia, una Espanya que no resistiria l’embat dels educats, civilitzats i més que carregats de raons catalans. Vici aquest d’un excés de correcció que no sembla haver-se no abandonat, sinó que es diria no combinat adequadament amb moments de rauxa. No sé si m’explico!
O les forces proindependència s’esforcen en una unitat en què els punts de desacord es llencen per la borda, o no s’arribarà ni al peu de la muntanya
Si a tot plegat hi afegim una repressió subtilment aferrissada i selectiva, però també grollera i tavernària, que no ha tingut vergonya de quedar davant el món occidental com una democràcia imperfecta ―al final els amics europeus se n'han adonat, amics dels quals poca cosa més es pot esperar―, tenim un còctel perfecte: la impotència catalana davant la impotència espanyola, però que compte, ai las!, amb el concurs de l’estat espanyol, sigui profund o superficial. En paraules del clàssic, han pagat ―i pagaran― el preu que calia, sense manies.
L’enfrontament entre els que es diuen, ara per ara, majoritaris electoralment indepes ―ho veurem en el futur proper―, demostra tot menys intel·ligència: ni es governa bé, ni els objectius transcendents al mentrestant, com a mínim, l’autodeterminació i l’amnistia, no semblen a l’abast. Vistos els antecedents, pretendre arribar a la independència per saltum diria que no té massa interès comentar-ho.
O les forces proindependència, tot sabent que el camí és espinós, costerut, ple de bastons a les rodes i que la fita no és a la vora de la cantonada, s'esforcen en una unitat en què els punts de desacord es llencen per la borda, o no s’arribarà ni al peu de la muntanya. Potser és més divertit insultar-se, però és menys pràctic.
De tota manera, sigui com sigui, hem de tancar aquesta sessió contínua, no ja de retrets, sinó d’injúries gratuïtes que no fan més que gaubança dels adversaris, que no és que es creguin enemics, és que creuen que ja tenen guanyada la partida. Esclar que es pot mantenir la sessió contínua contra vent i marea per donar la raó a Aznar. No sé si m’explico. Crec que sí.