Avui la Fiscalia ha presentat les seves conclusions definitives en el cas de la cúpula d’Interior pels fets del 2017. Ha retirat l’acusació per rebel·lió —estava cantat— i ha proposat, com a alternativa, o sedició o desobediència.
En aquesta superficial anàlisi criden l’atenció dos aspectes. El primer, la retirada forçada de l’acusació pel delicte més greu. Malgrat les pestes que la mateixa Fiscalia va llançar contra la sentència del Tribunal Suprem, que no la va acceptar, no tenia recorregut.
Però la formulació d’una acusació alternativa, sigui per sedició, sigui per desobediència, suposa un canvi radical. Per la primera alternativa demana deu anys de presó a tres dels acusats (Trapero, Puig i Solé) i quatre per a la intendent Laplana, a la qual només acusa pels fets del 20-S. En la segona alternativa, les penes serien d’inhabilitació de divuit mesos i multa de deu mesos a 200 euros diaris per als tres primers, i de dotze i cinc mesos, respectivament, per a la intendent.
Des del punt de vista material, resulta encara més cridaner que s’abandona un delicte gravíssim, el de rebel·lió, i que l'acusació es pot arribar a conformar fins i tot amb unes penes similars a les del 9-N. Des d’una perspectiva de psicologia vulgar, val a dir que la Fiscalia es conforma amb el que sigui sempre que alguna cosa caigui als acusats.
Així, passar de delictes molt greus a delictes no tan greus o, fins i tot, menys greus i en el seu vessant més suportable, sense cap exacerbació punitiva, confirma la sospita que mantinc. La Fiscalia vol salvar els mobles i es conforma amb el que li donin. Cosa que està per veure que sigui així. Veurem si, i com, el tribunal rebutja l’absolució, justa, que demanen les defenses.
La Fiscalia no detalla quines ordres concretes, rebudes personalment pels acusats i prèviament advertits de les conseqüències en cas de no seguir-les, són creditores del delicte de desobediència
Denota l’escrit final del fiscal com són de forçades les seves conclusions. En general, el tema està poc treballat. Així, s’empara, inconstitucionalment, en els fets de la sentència del procés. Dic inconstitucionalment perquè allà els ara encausats no n’eren part i, per tant, no es van poder defensar de fets que valen per fonamentar la seva acusació ara. Era —i és, atesos els plets embrancats que queden pendents— un perill del qual ja van advertir els experts. És a dir, fer de la sentència del procés una mena de plantilla universal per a totes les causes vinculades als fets del 2017.
Gran part de les conclusions dels fiscals es basen literalment, uns cops, o per referència, uns altres, en l'esmentada sentència d’octubre de l’any passat. Això ha tingut greus conseqüències per la racionalitat i observança del principi de legalitat —base del dret penal democràtic—. En efecte, en fer el TS la interpretació que va fer del delicte de sedició, sense l’esment essencial de l'acció nuclear del delicte: l’alçament, la Fiscalia de l’Audiència Nacional tira pel dret i no esmenta un sol cop en què va consistir l’alçament dels processats.
Parla reiteradament de passivitat, però mai d’alçament. Ja no és que hom hagi assolit la inexistent penalment sedició postmoderna, sinó que tenim una sedició per passivitat. A més de contravenir palmàriament la llei penal o el sentit comú més planer, resultaria que alçar-se i no alçar-se tindrien la mateixa pena. El càstig seria idèntic per qui s’aixequés públicament i tumultuàriament i per qui no fa res d’això, sinó, que, si seguim el relat del fiscal, es manté passiu. No només no hi ha lògicament un aixecament passiu, sinó que l’aixecament passiu no és ni públic ni tumultuari. Oli en un llum.
Igualment, la Fiscalia no detalla quines ordres concretes, rebudes personalment pels acusats i prèviament advertits de les conseqüències en cas de no seguir-les, són creditores del delicte de desobediència. Desplegar millor o pitjor unes mesures davant de fets no anticipadament comunicats o en un acte que tocava al govern central impedir, com va ser el referèndum de l'1-O, o no caure-li simpàtic al coordinador del Ministeri de l’Interior, persona que tampoc, pel que es veu, li cau simpàtica al govern actual, és motiu de desobediència.
En fi, temps hi haurà a partir de la setmana que ve, amb les defenses en l’ús de la paraula, per valorar adequadament el que sembla l’acceptació del fracàs jurídic d’unes accions judicials que mai s’haguessin hagut de posar en marxa perquè no s’ha comès cap delicte. I ho saben.
Per acabar ara, una petita observació. Si a l’arxiu de la querella inicial de la Fiscalia li van posar el nom de Más dura será la caída, l’etiqueta d’aquestes conclusions ja definitives és Conclusiones definitivas Cataluña. Pel broc gros.