Aquesta ha estat, de llarg, la setmana de l’arbitrarietat, del desgovern i de la contraexemplaritat.

Sense entrar en l’atestat dels 10.000, que el jutge ha comprat, però el fiscal no -com ha de ser la cosa!-, i que té la pinta de ser un atestat-venjança, hem encetat un estat d’alarma que no compleix els paràmetres constitucionals. No cal anar gaire lluny: el de març-juny sí que va complir fil per randa el que diu la Constitució i la llei sectorial. Ara, com que potser fa mandra anar cada quinze dia a les Corts, s’ha decretat un estat d’alarma per lluitar contra l’hivern que s'acosta, que té durada d’hivern siberià: fins el 9 de maig, amb visites protocol·làries al Parlament, no cada quinze dies, com mana la llei, sinó cada dos mesos.

Això s’explica per l’immensa tasca que recau sobre l'esquena del govern monclovita. Entre comprar vacunes que encara no existeixen i reunir-se amb comitès que donen instruccions contradictòries i de més curta durada que la mosca del vinagre, a penes queda temps per anar a parties, saltant-se la pròpia prohibició de reunions de més de sis persones no convivents; encara que de la casta política sí que es podria ben dir que, de tanta promiscuïtat, és convivent a la mateixa bombolla irreal i ideal. Suposo que a la tornada de tan patriòtica party, que va fer obrir el restaurant del Casino de Madrid, perquè en quedés constància, els ministres assistents, el cap de l’estat major, la fiscal general de l’Estat, els líders dels grups parlamentaris i altres Gotha cañí, duent talonari en mà, sancionarien tot déu per saltar-se els mandats governamentals: anar a restaurants, ajuntar-se més de sis persones i burlar el toc de queda.

Amb aquest garbuix és impossible treure'n l’aigua clara. Si hi afegim les classes a l’escola de 25 nens -la mitjana europea és de 15-; que les PCR triguen entre una i dues setmanes; que falta personal sanitari; que el teletreball és recomanat, però és una entelèquia -la necessària digitalització de les empreses fa riure-; que tanquen sectors importants, com el de la cultura, i altres que no ho són tant ni molt menys, com els de l’oci nocturn (fora bo veure'n declaracions fiscals), la imminència d’un nou confinament que es diu quirúrgic, és a dir breu, promesa tan creïble com l’abonament dels ERTO, el descontent social és més que evident.

Per això no és d’estranyar que la serp del feixisme -sí, del feixisme- s’hagi manifestat divendres a la nit, vandalitzant el centre de Barcelona, esperonada pel representant de Vox en aquestes contrades.

Amb la desvergonya pròpia dels que no tenen vergonya de cap mena, s’encoratja els esvalotadors justificant-los. Aquesta setmana és un exemple ben palès d’errors no forçats dels quals el feixisme es nodreix. El proper pas, amb una bona dosi de violència, serà presentar-se com els que tenen la solució a tot: solucions simples -de cunyat de barra de bar amb caliquenyo a la boca- a problemes complexos.

Solucions simples, quasi màgiques, que una societat farta pot comprar fàcilment i que no s’adonarà del frau fins que no sigui massa tard i la marxa enrere sigui d’allò més difícil. No és només Espanya i Catalunya, és Europa, a sobre reamenaçada per l’islamisme radical sanguinari. A alguns llocs, com a la gran illa d’irracionalitat que ara mateix és Madrid, ajuntament i comunitat, ja manen els campions de la farsa patriòtica.

Anem pel pedregar, cap a la tempesta perfecta. Però amb còctel de gambes a la mascareta. La frivolitat és així.