La sentència del procés, de dilluns passat, ha estat rebuda com es mereixia: ràbia continguda i protesta immediata. La ciutadania no pot fer res més. A altres els pertoca donar la resposta política. La resposta del carrer és clara i sòlida: llibertat dels condemnats i exiliats.

El que no pot fer el poder polític és donar espectacles com els que dona l’actual Govern de la Generalitat. D’un temps ençà, la diligència política, l’oficialisme català per ser més exactes, fent de la victimització bandera, dilapida el capital polític que la ciutadania li ha lliurat.

Amb la irrupció de la nova política, que a Catalunya ha estat pràcticament dedicada a l’independentisme, s’ha demostrat arreu que el canvi de fer les coses públiques no ha estat entès per les classes oficialment governants. Les gents, les bones gents, han pres el carrer, s’han empoderat ―neologisme, sia dit de pas, naïf i buit, emprat pels neopolítics cools, cursis i inoperatius―. Però la presa pacífica del carrer, l’empoderament, no pot fer funcionar la maquinària de la cosa pública.

Som davant una energia desbordant i contagiosa, però cal adreçar-la per poder-la aprofitar. Per entendre'ns, és com la pluja intensa a les serralades, que assorteixen torrenteres; si aquests corrents no són endegades com cal, els beneficis de l’aigua (des de la seva força motriu com la seva capacitat nutrícia) se n'aniran en orris i, a més, poden devastar contrades senceres.

Els encaminadors d’aquests aiguats són les institucions; al seu capdavant es troben els polítics. Aquests no poden lloar la força de la gent i, al mateix temps, no aprofitar-la.

La tradicional miopia de l’oficialisme català no veu el que té al davant: la resposta és la sentència

La ràbia, la indignació, el desconcert de la gent ha contagiat els polítics que, mimèticament, reprodueixen el discurs del carrer sense treure'n la força que té. Certament, la situació és summament complicada. Ens trobem immersos en una emergència nacional. Però, els responsables públics no poden fer el ploramiques o aixoplugar-se sota la bandera d’una èpica tan retòrica com buida.

Com tampoc es pot, aprofitant aquest cabal generós de la ciutadania, entestar-se, com braus cegats pels càstigs dels torejadors, a escometre un cop i un altre el mateix mur sense obtenir resultats. Aquesta èpica reiterada deixa al descobert una incapacitat d’acció cronificada i, per tant, malaltissa, que condueix al no-res.

Si, com diuen que deia Einstein, cerquem resultats diferents, no fem sempre el mateix, cal canviar d’estratègica i segurament prescindir de l'star system polític actual, si més no, d’alguns, l’estel dels quals decau a ulls vista. Les eleccions (tant l'oferta d’elegibles com el vot) són un excel·lent sistema.

Un dels mantres que de l’independentisme, reiterat com els dervixos les seves voltes i revoltes, és que cal forçar una solució política. La tradicional miopia de l’oficialisme català no veu el que té al davant: la resposta és la sentència.

El règim espanyol, per molt que es vanti de democràtic (molta és la literatura sobre règims democràtics amb zones profundament autoritàries i antidemocràtiques) ha actuat davant l’independentisme ―i fins ara hem vist només el segon acte― com un tot, com una màquina aplanadora. Aquesta és la seva resposta. Esgotar la capacitat de sacrifici de la ciutadania en la via que ha merescut aquesta resposta sembla que és una pèrdua de temps històrica.

La incapacitat del catalanisme per percebre l’essència de l’espanyolisme més tridentí, al cap i a la fi, sempre ressorgint, és digna d’atenció i... d’urgent superació.

Mentre no es dugui a terme una anàlisi realista i profunda de quin és l’oponent a les legítimes ànsies de llibertat d’una gran part del poble català, de com actua, i es continuï fent befa d’ell, no hi ha cap mena de sortida. Es repetiran les envestides i es repetiran els fracassos, la ràbia i el dolor. Cal, doncs, triar altres vies, tot aprofitant l’energia ciutadana i no malbaratant-la.

No es prenguin aquestes consideracions amb entreguisme o derrotisme. Els etiquetadors de guàrdia, com summes sacerdots d’una ortodòxia que només ells coneixen, tenen una tendència congènita a (des)qualificar i no a analitzar.

Les consideracions precedents són una reflexió sobre la necessitat d’un canvi de paradigma polític del sobiranisme. No conec el camí o camins. Però del cert sembla que el triat fins ara no és el bo.