El fiscal ha tornat a recórrer contra un permís especial a Jordi Cuixart, basat en l’article 100.2 del reglament penitenciari.

Sense entrar en els aspectes més tècnics sobre la natura dels graus en la progressió de l’execució de la pena privativa de llibertat, la Fiscalia basteix molt àcidament les seves al·legacions en diverses raons.

Sistemàticament, la primera fa referència al mandat constitucional de la retribució, la prevenció general i la prevenció especial de l'article 25 de la Constitució. En segon terme, exposa que l'oposició al permís és doctrina, primer, dels fiscals de vigilància penitenciària i, després, de la mateixa FGE. En tercer lloc, argumenta que Cuixart no s’ha penedit, ans al contrari, manté el “ho tornarem a fer”. En quart lloc, afirma que no reconeix el seu comportament il·legal. Finalment, la fiscalia de presons manifesta que no segueix cap programa rehabilitador.

Per començar, cap dels preceptes esmentats, ni l’article 25 ni els articles 1 a 3 de la llei penitenciària, fan referència ni a la retribució ni a la prevenció general ni especial sota aquestes denominacions. La retribució i la prevenció són categories doctrinals que el legislador fa bé de no emprar.

La retribució és una antigalla idealista incompatible amb el dret penal d’un estat social i democràtic de dret. Idealista perquè la dita retribucionista de qui la fa la paga no és certa: amb la pena no es paga res, simplement ―que no és poc―, es castiga i es castiga tot infligint dolor: la pèrdua de drets. La doctrina més consolidada la considera, sense embuts, d’una majestàtica futilitat. Si és així, un estat democràtic no pot mantenir una institució socialment inútil. Cal, doncs, posar-se al dia.

La finalitat del sistema penal són la prevenció general i la especial. No entraré ara en una no sempre pacífica discussió acadèmica. Però deixem-ne uns trets. La prevenció general del dret penal consisteix a impedir (contenir, més aviat) la delinqüència en uns nivells acceptables. Certament, no és l'eliminació de la delinqüència ―tasca impossible―. Té molts detractors: a la vista estan els delictes que es cometen, malgrat l’existència del sistema (codis, policia, jutges, presons...). Cert. Imaginem un món, però, sense normes, sense prevenció. No duraríem ni un dia. O sigui que no és tan fracàs.

Si la prevenció general mira, per dir-ho de manera esquemàtica, cap a la societat per evitar (contenir) els delictes; la prevenció especial mira cap a qui ja ha delinquit, al condemnat. Té, com a objectiu, en la seva millor versió, impedir que qui ha delinquit un cop torni a caure en el delicte. Tampoc l’èxit és complet, però les societats més modernes i democràtiques tendeixen a reduir la reincidència i a potenciar la reinserció social, mitjançant polítiques adients per a aquestes finalitats. En aquest sentit, es pot dir que l’única finalitat constitucionalment explícita és, vista la lletra de l’article 25. 2 esmentat, la prevenció especial. D’altra banda, la mera existència del sistema penal parla de la prevenció general.

L’obert reconeixement dels fets, cosa que sembla cabdal per la Fiscalia, és un atropellament de la presumpció d’innocència: ningú pot ser obligat a reconèixer-se culpable de res

Concretant. Aquí, en parlar de permisos dels condemnats, parlem exclusivament de prevenció especial, de la seva reintroducció en llibertat en la societat. Tasca no sempre fàcil ni coronada per l’èxit, però és el tema al qual es dedica, si més no en teoria, la presó: intentar donar eines als condemnats per viure al marge del delicte un cop tornin a ser persones lliures.

El primer element perquè una persona pugui tornar a viure al marge del delicte és respectar-li la seva dignitat. Per tant, tal com exposa la regulació penitenciària, el tractament és científic, individualitzat i respectant la dignitat de l’intern. Per això, per tenir èxit, el tractament és voluntari. El tractament no s’imposa mai.

No s’imposa per dos motius fonamentals. Perquè la imposició, a l'hora de modificar pautes de conducta, sol ser un fracàs, i perquè el pres, que també és ciutadà ―cosa que s’oblida amb desesperant freqüència―, té dret a veure respectada la seva dignitat en la seva personalitat, en definitiva, a ser com és. Ho deixa ben clar l’article.

Deixant de banda que no hi ha programes reeducadors per a delictes de sedició i, en general, per a condemnats per delictes de consciència, no seguir un programa no és cap element negatiu per a la valoració del pres. Així, per exemple, els articles 100. 2, 103.3  o 104.3 del reglament penitenciari no consideren aquests elements com a base dels informes que han d’aportar les diferents juntes de tractament en l’avaluació individualitzada dels interns.

Per aquestes mateixes raons, contràriament al que pretén el ministeri fiscal, no s’exigeix penediment ni professió de fe antidelictiva. Si no s’exigeix per a l’indult, com es podria demanar per a un permís penitenciari o una progressió de grau?

Per les mateixes raons, l’obert reconeixement dels fets, cosa que sembla cabdal per la Fiscalia, és un atropellament de la presumpció d’innocència: ningú pot ser obligat a reconèixer-se culpable de res. Es podria contraargumentar que, si un vol un benefici, hauria de passar per l’adreçador. Però això, a parer meu, suposa renunciar a la presumpció d’innocència, va contra un dels drets sagrats més fonamentals. I és més: qui exerceix un dret fonamental no va contra l’ordre jurídic establert.

En altres paraules, com ja sabia el legislador liberal del segle XIX, ni el penediment ni el reconeixement dels fets poden ser la clau que obre la porta a la llibertat merescuda. En efecte, si vista la vida carcerària, els pronòstics que fan els professionals que integren les juntes de tractament, per a una vida en llibertat i al marge del delicte, són positius per a l’intern, no cal més que obrir la porta. Per molt que digui el contrari la doctrina de la FGE, que, en tot cas, només ateny ―i relativament― els seus funcionaris. A ningú més.

I si, a sobre, les condemnes que pateixen els sentenciats pel procés no tenen, segons àmplies capes socials, polítiques i acadèmiques, base legal i, per tant, són tingudes jurídicament injustes, recrear-se en la petició de la transformació de les seves personalitats, en bastir, de fet, una mena de gulag antiindependentista, és inadmissible.

Si, com ha dit el Tribunal Constitucional, la Constitució espanyola no és militant, la Fiscalia sembla ser de parer contrari: o renuncies a l’independentisme o et quedes a la garjola fins al darrer dia de la condemna.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat