.... però les d’alguns no porten enlloc.

Avui, al marge dels partits i els seus enfrontaments permanents, tema no menor que divideix de valent l’independentisme, junt amb l’eix esquerra-dreta que alguns s’entesten en no veure és l’eix DUI ja-negociació. Ambdues agrupacions tenen membres i elements de tots dos àmbits. Ser d’un partit o associació d'una o d’una altra no garanteix una correlació ni molt menys exacta.

Dins dels de DUI ja, un grup d’opinió molt actiu, creuen que no fer la DUI avui i esperar a demà és quasi una traïció. Parteixen de la base que la decisió ja està presa, que es va prendre l’1-O. L’1-O va ser una autèntica epopeia popular que les institucions proindependentistes no van poder o no van saber posar dempeus. “Anàvem de farol”, com molt expressivament va dir Clara Ponsatí des de l’exili escocès. Per això segurament la declaració d’independència va durar 8 segons. D’això, aquests grups se’n obliden.

Tanmateix, sigui com sigui, l’1-O no es pot oblidar i el seu bagatge polític resta encara intacte. Si bé és cert que els resultats van ser aclaparadorament favorables a la independència, no és menys cert que no va ser un referèndum homologat internacionalment. Sense aquesta homologació internacional cap estat seriós, especialment, aquells amb els que ens volem ajuntar, els de la Unió Europea, donarà el més mínim pas per reconèixer la República Catalana. Una bona raó per tan minsa durada, 8 segons de declaració d’independència.

El referèndum no es va reconèixer per ningú, tot començant per la delegació d’observadors internacionals. No havia un cens fiable, no va haver-hi un control oficial de l’escrutini. Va haver-hi un afany i un coratge ciutadans sense precedents, es va derrotar un estat tosc, roí i ineficient, estat que, al cap de poc, es va refer; i com.

Bé sabem com es va refer, sense cap mena de remordiment per saltar-se la seva pròpia legalitat. I sense que els socis, que la República Catalana esperava trobar, formulessin cap retret públic al Regne d’Espanya. Més aviat, alguns del seus més conspicus representants van ser passejats com el sant crist gros, regats amb caldos de primera i amb el pernil que es guarda per a les visites.

Cal, doncs, ser realista, com l’experiència imposa. Això vol dir molta paciència i molta política, dins i fora. Per començar, dins. O per dir-ho molt gràficament, no només intentar seduir el Llobregat i Nou Barris, sinó també Pedralbes, Sant Gervasi i els clubs de golf. No al cent per cent, però sí en quantitat i qualitat crítiques. Això porta temps, molt temps. I exigeix demostrar que es pot governar un nou estat.

Governar un nou estat es pot demostrar governant amb el limitat govern que tenim. Hi ha marge. La pandèmia ens ha donat  una nova oportunitat, malgrat que patim una autonomia amputada en la despesa social amb l’entusiasta concurs d’alguns que ara també remen en la direcció independentista. Cal aprofitar totes les eines que el règim brinda, en un moment de gran debilitat moral i institucional. L’autonomia no és un obstacle, és una palanca. És un obstacle per qui no entén com aprofitar les contradiccions del règim i es queda només en l’esglaó retòric.

La independència no és a prop, però si més a prop que fa deu anys. El tinc pressa no ha dut enlloc. La real Politik, és a dir, tirar endavant amb el que es té, arreplegant tot el que es pugui i menjar molts gripaus, ara per ara és el camí. Poc èpic, per descomptat. L’objectiu s’ho val.

Òbviament això no és una solució, a tot estirar és un mètode per triar un camí cap la fita desitjada. Lamentablement, si es vol realment eixamplar la base i que la independència sigui un sentiment democràticament majoritari, és a dir, en vots oficials, no hi veig altra alternativa.