La compareixença dilluns passat del conseller Elena no va passar de ser una compareixença, en tant que deguda, de tràmit. Les notes més essencials les coneixíem d’avançada. Calia, però, esperar alguna novetat de fons quant a les polítiques que pensa desenvolupar el seu departament.

Tanmateix, cal destacar una sèrie de qüestions gens menors, que apunten alguns trets. Domina un to planer, no jovial, però sí distès. És d’agrair en un departament que, pels afers de la seva incumbència, no acostuma a donar ni alegries ni bones notícies.

La compareixença va començar amb el desplaçament de Trapero, el major, a no sabem on. Descartat per ell mateix el pas al sector privat, cosa que hauria facilitat molt les coses al nou equip i hauria permès pintar-lo, al cap i a la fi, com un pesseter. A Interior li passa el mateix que al Barça: no sap com desempallegar-se de les figures. És del tot cert que cada conseller té tot el dret, fins i tot l’obligació, de nomenar el seu equip de confiança. Dic obligació perquè no sempre tots els consellers han tingut la possibilitat de nomenar lliurement tots els integrants dels seus equips.

Dit això, queda clara com l’aigua de neu una màxima inexistent: la pretesa autonomia policial de la política. Si cada nou conseller ―i és lògic que així sigui― nomena una cúpula policial de la seva confiança, cosa que produeix una cascada de ressituacions de comandaments i destins, alguna influència, per no dir molta, té la política en l’activitat policial. És més: part d’aquests canvis són demanats per sectors socials importants. Bo fora, des de bon començament, dir les coses pel seu nom i no pels seus antònims. Tot quedaria més clar i les dissonàncies formals i materials podrien passar en bona part a la història.

Dins de les fites que el nou equip directori d’Interior s’ha proposat abastar aquesta legislatura, que molts pronostiquen llarga, se'n reiteren tres: direcció col·legiada, feminització del cos i digitalització.

Si cada nou conseller ―i és lògic que així sigui― nomena una cúpula policial de la seva confiança, alguna influència, per no dir molta, té la política en l’activitat policial

Tal com es formula, sembla que siguin tres novetats de trinca, quasi una estrena en exclusiva, com es deia abans. Que la direcció de Mossos ja era col·legiada i ben col·legiada es va demostrar amb ocasió de l’1 d’octubre. No tornaré sobre aquest fonamental i meridià aspecte. Seguim. Poc es pot feminitzar el cos que sigui, quan, amb dades del 2021, només el 21,46% del cos està integrat per dones, proporció que baixa alarmantment a cada esglaó de comandament, fins a arribar a l'11,53% en el cas del comissariat.

Deixant de banda les causes d’aquesta afilada piràmide ―potser la conciliació i la igualtat d’oportunitats tinguin alguna cosa a veure―, amb poc més del 20% de dones al cos, poca feminització es pot dur a terme. Que sigui la pretensió de futur, com més immediat, millor; però a hores d’ara resulta un xic difícil.

Precisament per això hauria estat escaient haver sentit com s’assentava un programa detallat fil per randa sobre la conciliació laboral i familiar i la igualtat d’oportunitats, tot creant una unitat dedicada especialment a aquesta tasca de feminització, tant de foment com de control i com, arribat el cas, de sanció.

Potser, vista la natura dels afers policials, no es pot avançar més que l’etiqueta del projecte de digitalització de Mossos. L’actual estat de gestió digital serà millorable, com tot a la vida, però no fa la fila de ser un erm de bytes, la policia catalana.

Novetat lingüística va ser un nou vocable que arrasa en la política actual, a tota la pell de brau, és a dir, blindar. Com a terme que serveix per a tot, no serveix per a res; de tan polisèmic queda esmaperdut, sense significat, un buit semàntic. Però com que és un terme à la mode, queda bé dir-ho, com aquell que diu “ja ens entenem” i només ho entenen, a tot estirar, els pretesament entesos. Ara, segons la nova lingüística policial, es blindarà la unitat encarregada de les investigacions de delictes relacionats amb la corrupció. La pregunta, legítima, és: fins ara no ho estava, sigui el que sigui blindar, de blindada? És que, fins ara, les investigacions anticorruptives eren retransmeses, copiades, difoses i/o posades a l’abast de tothom que passés ―o no― per la porta de l’esmentada unitat? El llenguatge, com els detalls, els carrega el diable. I no precisament els diables de Vilanova, venerables personatges populars que coneix bé el conseller Elena.

No hem sentit, si més no qui signa això no, res respecte del replantejament de la resposta policial als disturbis, d’un reglament d’armament i instruments policials d’atac i defensa, ni res sobre la defensa processal ―d’atac i defensa també― dels mossos.

Remetre’s a una comissió parlamentària quan la necessitat està al carrer suposa una remissió ad calendes graecas. Una comissió parlamentària, per molt seriosa i necessària que resulti, no supleix ni la normativa reglamentària ni la legislativa. Això i plantejar, un cop es tingui aquesta legislació blanc sobre negre, el corresponent conflicte amb les policies espanyoles: el que és obligat per la policia catalana, és obligat per a la resta de policies que operen a Catalunya. Ho és per una raó ben simple: els drets fonamentals dels ciutadans són els mateixos sigui quina sigui la policia que, fins i tot amb raó, els hagi de contenir.

De tot això i d’alguna cosa més hauria estat força bo haver sentit dir alguna cosa al conseller. Esperem que, com la seva prudent trajectòria l’avala, avancem cap a una policia catalana i a Catalunya cada cop més democràtica i amb menys fissures per les quals penetri, per dir-ho suaument, l’autoritarisme.