Tan sols deu dies ha durat la candidatura del ministre d'Economia, Carlos Cuerpo, per a la presidència de l'Eurogrup, el fòrum de ministres de Finances de l'eurozona. El que arrencava amb molt entusiasme espanyol el passat 27 de juny i el ministre espanyol presentant-se com un pas endavant per donar un impuls renovat a una institució que ha de jugar un paper clau a l'agenda europea i obtenir resultats tangibles en matèria de creixement, competitivitat, estat del benestar i integració, ha xocat amb una realitat molt més material: Espanya ha perdut brillantor i els casos de corrupció que persegueixen el govern socialista contaminen qualsevol aposta exterior que es pugui realitzar. Bé es pot dir que el no a Cuerpo és bàsicament un no a Sánchez i el representant del Partit Popular irlandès, Paschal Donohoe, que volia ser reelegit, ha guanyat fàcilment la batalla per incompareixença del seu rival. És la segona derrota espanyola en aquest càrrec: Donohoe ja va derrotar l'actual presidenta del Banc Europeu d'Inversions, l'exministra Nadia Calviño, l'any 2020, encara que era la favorita per passar el portuguès Mário Centeno.

El fet que hi hagi una majoria de ministres conservadors, 7 d'ells del Partit Popular Europeu (Bèlgica, Croàcia, Grècia, Irlanda, Letònia, Luxemburg i Portugal), així com dos representants d'ultradreta a Finlàndia i Itàlia, òbviament, tampoc no ha estat aliè a la decisió. Però Cuerpo ja ho sabia, això, i es va llançar a la piscina creient que hi havia aigua. En les últimes setmanes, la premsa internacional s'ha pronunciat amb una certa duresa qüestionant la seva autoritat moral i posant la credibilitat de Pedro Sánchez en dubte després de l'entrada de la seva mà dreta, Santos Cerdán, a la presó de Soto del Real. The Times, Le Monde, La Repubblica, Financial Times, Bloomberg i The Guardian pintaven la situació com un cop dur per al president espanyol en plena onada d'escàndols per corrupció. Aquest cap de setmana s'ha visualitzat que Sánchez segueix molt lluny de controlar la crisi i que la metàfora del vaixell i el capità que resisteix el vendaval només ha servit per generar bromes a tot arreu fins a l'extrem que des de les seves pròpies files es qüestiona que disposi d'una brúixola i que hagi fixat un rumb encertat.

Els casos de corrupció que persegueixen el govern Sánchez contaminen qualsevol aposta exterior

El segon cop internacional del dia l'ha propiciat a Sánchez la Comissió Europea amb el pagament, aquest dilluns, dels fons europeus. Espanya ha rebut 1.100 milions d'euros menys de l'esperat per no haver complert les reformes a les quals s'havia compromès amb Brussel·les. La Comissió ha retallat 626 milions per no compensar als funcionaris interins de manera adequada i prop de 500 milions per no aprovar la pujada impositiva al dièsel, que té tracte de favor respecte a la gasolina i la CE exigeix equiparar-lo per gravar d'igual manera totes les energies contaminants amb origen en els combustibles fòssils. En total, el pagament del tram ha estat de 24.000 milions d'euros, quan l'Executiu espanyol esperava que arribessin més de 25.000 milions d'euros corresponents als fons de recuperació Next Generation. Els 1.100 milions que falten quedaran en suspens fins que el govern espanyol compleixi els seus compromisos.

Aquests dos anuncis no ajudaran, sens dubte, a cobrir el flanc exterior que en altres ocasions ha servit d'escapada a Pedro Sánchez en el debat parlamentari que tindrà lloc aquest dimecres al Congrés dels Diputats sobre el cas Koldo, la situació judicial de l'exministre José Luis Ábalos i l'entrada a presó de Santos Cerdán. Més enllà de les mesures que proposarà el president del govern espanyol, que fins ara només ha ensenyat iniciatives més cosmètiques que reals, la mirada estarà posada en la posició dels socis parlamentaris i molt especialment de Junts per Catalunya i Podemos, les dues formacions que s'han mostrat més dures amb la situació del govern i que han advertit amb una retirada de suports parlamentaris per esgotar la legislatura. És obvi que, d'aquest ple, el president del govern sortirà amb escassos suports, però l'important serà el distanciament real que expressin, no la discrepància dialèctica que verbalitzin. Aquest termòmetre oferirà una idea del compromís dels socis més o menys permanents i dels aliats puntuals.