Abans de prosseguir amb la revista, personal i intransferible, que faig del procés al procés. Resulta adient fer una precisió mínimament tècnica. Em refereixo a la sacralització de les proves.

Veiem la prova testifical. Els llecs comencen la valoració de la declaració pel final, és a dir, pel fet que, com el testimoni ha de dir la veritat, sota pena criminal (fins a tres anys de presó), qualsevol allunyament de la veritat és punible. La qüestió és molt més complicada. Sense cap bri de cinisme, la veritat és quelcom molt difícil d’establir ―ho demostra la nostra experiència quotidiana en temes anodins―. Més fàcil, teòricament, és establir el nucli de la veritat: si el subjecte brandava o no un ganivet, per exemple. Els contextos, els contorns, són prou inaprehensibles. Així, les imprecisions o els matisos, fins i tot intencionals, no són delicte.

Sense entrar en la complexíssima psicologia del testimoniatge (cal malfiar-se dels gurus, reals o de ficció televisiva, dels microgests, per exemple), alguna línia general sí que es pot donar. En primer lloc, el testimoni és sorprès pels fets; ningú busca un fet per ser-ne testimoni. Aquesta sorpresa fa que, com no s’ha pogut, en general, presenciar o percebre pels sentits tot l’esdeveniment, el reconstruïm d’acord a les nostres habilitats, capacitats, és a dir, segons les nostres regles de l’experiència. Si la sorpresa ha estat traumàtica, l’estrès subsegüent juga males passades: des de l’oblit d’aspectes fonamentals o la reconstrucció no intencionada, però com a salvaguarda, del que hem tingut la sort de presenciar; i no diguem si en som les víctimes o ho són els nostres pròxims.

A més, en les declaracions d’alts càrrecs, públics i privats, hi ha la tendència manifesta a apartar-se dels fets. Així hem vist al llarg del judici, i veurem encara moltes més vegades, com el testimoni fuig d’estudi, amb més o menys elegància, tot expressant que allò sobre el que se li pregunta o no ho ha vist o l'hi han referit o no és de la seva competència. De vegades, fugir massa d’estudi queda palès i el testimoni perd la seva credibilitat.

Aquest intent de sortir del focus és degut a diferents factors. Un: que l’acció penal per perseguir fets relacionats amb la causa encara estigui oberta i el testimoni, com n'és conscient, vol apartar-se del tema, no fos cas que revelés quelcom que el fiqués dins. Però, en general, l’aire exculpatori, estigui oberta la porta de l’acció penal o no, és molt freqüent. Sembla, alguns cops, que el testimoni, company de feina o de despatx de l’imputat, a penes trepitgés l’oficina on compartien normalment quefers professionals.

En altres moments, el testimoni el que vol és reafirmar-se i/o reafirmar la seva institució. Aquests afanys de protagonisme (“jo ho vaig fer bé, no com l’acusat” o “nosaltres això no ho fem mai ni ho hem fet mai”) també distorsionen la comprensió cabdal de les seves declaracions. I tot sense haver faltat substancialment a la veritat. Queda feta, doncs, aquesta precisió.

Els contextos, els contorns, són prou inaprehensibles. Així, les imprecisions o els matisos, fins i tot intencionals, no són delicte.

Una de les testimonis estrella va ser Montserrat del Toro, la lletrada de l’Administració de Justícia que va dur a terme l'escorcoll de la Conselleria d’Economia el 20-S. Com altres testimonis, es va mostrar molt ferma a preguntes de les acusacions, però va trontollar substancialment a preguntes de les defenses. Com sempre, és la contraposició d’ambdues sèries de declaracions el que cal tenir en compte.

Va arrencar amb una contundència detallista admirable. Però al cap de poc es va tòrcer. Ho va fer quan, davant la poca claredat de la interlocutòria d’entrada i escorcoll, va trucar al magistrat del seu jutjat, el 13, que va ser qui la va dictar, per aclarir punts foscos. Tant se val el que va dir o deixar de dir el jutge o ella va entendre. El fet és que no va enregistrar les converses i el que li va dir el magistrat. La contundència, doncs, flaqueja. No és un tema gens menor, atès que els lletrats de justícia tenen la fe pública judicial, és a dir, les seves actes tenen presumpció de veracitat i autenticitat, vaja, com un notari.

L'escorcoll s’allargava i cada cop arribava més gent al davant de la Conselleria. És comprensible que la lletrada tingués por. La ja famosa petició al seu jutge de “¡sácame de aquí!" no és per riure-se’n. Però aquest estat de nervis no és gaire compatible amb una confessada abstracció tal que el temps li va passar volant ni amb la tranquil·litat que es respirava a l’interior de les dependències administratives. Tampoc resulta compatible que al mateix temps va dir que no va sentir la cridòria de la gent ni la música provenint d’un improvisat embalat, amb el fet que afirmés ―això sí, any i mig després―, abans de tornar-se'n a desdir, que va sentir la veu de Carme Forcadell. Com molts altres testimonis de càrrec que semblaven imbatibles fora de la confortabilitat que brinda l’aixopluc de les acusacions, en perdre peu amb les acusacions, afluixen la seva contundència pretesa o inicial. Bastir sobre aquest testimoni un aixecament públic i violent o públic i tumultuari està radicalment fora de lloc.

Finalment, sense entrar en consideracions sobre el comportament de la lletrada de justícia, que en alguna mesura recorda el de la directora de l’Institut Pedraforca de l’Hospitalet, la Sra. Dolores Asenjo, al judici pel 9-N, hi ha un detall, que des d’un punt de vista professional, trontolla.

Només al tercer cop que se li va oferir sortir, va acceptar. Les altres dues ocasions va adduir que tenia molta por davant el tumult (sic), que la comissió judicial havia entrat sencera i sortiria sencera i amb tot el material confiscat, l’acta de l'escorcoll i una sèrie de pendrives amb documentació diversa. Doncs bé, al cap i a la fi, va marxar ―la cèlebre fugida per les teulades va quedar en uns saltironets, amb ajuda això sí, per terrasses típiques de l’Eixample―, tot deixant gran part del material escorcollat i només enduent-se l’acta i els pendrives. I va anar cap a casa, a intentar descansar. Sobta aquesta reacció, atesa la importància de la documentació que duia a sobre, que no anés al jutjat a deixar-ho sota pany i forrellat, tot tenint en compte que era el seu jutjat, el 13 d’instrucció, que estava de guàrdia, amb el seu magistrat al capdavant. Curiós.

Si el procés penal, que persegueix la veritat material, priva la sala enjudiciadora de material al respecte, hi ha una greu laminació d’aquest principi i, novament, del dret de defensa

Van declarar diversos polítics (José María Espejo Saavedra, David Pérez) que no van aportar res nou a les seves conegudes posicions totalment contràries a la tramitació al Parlament dels diversos procediments legislatius dels quals el judici porta causa. Interessant en el terreny personal, no processal, va ser la declaració de Neus Munté sobre les raons del seu pas al costat en un moment crític. Es pensi el que es pensi al respecte, apartar-se d’un presumpte delicte no és cap delicte ni per ella ni pels que continuen a la cursa. Més rellevant va ser el que va dir Roger Torrent, més exactament el que no va dir perquè no l'hi van deixar dir.

Tot partint de les afirmacions procedimentals sobre les diverses tasques d’assessorament dels lletrats i la impossibilitat que la Mesa entrés en el contingut d’una proposta legislativa, fos de parlamentaris o del govern, tal com ja havien manifestat Núria de Gispert i Ernest Benach, i després de també manifestar que ell hagués fet el mateix que Carme Forcadell, en voler ser interrogat per les defenses, sorpresa: el president ho va avortar d’arrel. En efecte, només es podia preguntar sobre els temes que li havia formulat l'acusació popular (l’acusació que el va sol·licitar).

Aquí el dret de defensa va quedar molt mal parat: si el procés penal, que persegueix la veritat material, priva la sala enjudiciadora de material al respecte, hi ha una greu laminació d’aquest principi i, novament, del dret de defensa. Seran, reitero, aquests petits detalls ―bé, no tan petits― els que facin forat a Estrasburg.

Va tocar el torn als membres de suport jurídic del Parlament, els lletrats Xavier Muro, secretari general, i Antoni Bayona, lletrat major a la data dels fets. Malgrat la seva incomoditat en els moments en què van haver d’exercir professionalment al Parlament en les seves respectives funcions i les seves reserves a l’hora de declarar davant el TS, el cert és que no van poder més que ratificar el que és palès: els dictàmens dels lletrats ni són preceptius ni són vinculants. No ho són ni ho poden ser.

En efecte, l’activitat legislativa no es pot paralitzar ni sotmetre als controls dels no electes (la sobirania popular que qualsevol Parlament encarna quedaria supeditada a una mena de tecnocràcia àulica posseïdora només ella de la veritat). Quant als seus advertiments, fets queden. No és lloc ací d’entrar a valorar la seva correcció, oportunitat i adequació a les circumstàncies. El que va quedar cristal·lí és que ambdós lletrats no tenen cap responsabilitat derivada del procés viscut al Parlament. Quelcom del que ja érem sabedors. Nihil novum sub sole.

L’activitat legislativa no es pot paralitzar ni sotmetre als controls dels no electes

Finalment, els testimoniatges van acabar dijous amb, al moment dels fets, un membre de la cúpula dels Mossos, el comissari general d’Informació, Manel Castellví. En general, el seu testimoni va produir un terrabastall emocional incommensurable, uns aplaudint amb les orelles, altres patint de valent.

A parer meu, pels que creuen que aquest procés és i serà una mostra excelsa de l’estat de dret, el testimoni de Castellví no té preu. Deixant a banda que no sembla ―ho ha de ser― una persona especialment dotada per a l’oratòria o l’exposició sistemàtica de temes, i sense oblidar que, com a cap d’informació (terminologia políticament correcta per espionatge), està seleccionant permanent què pot dir, què cal dir i si cal dir el que diu, van quedar clares diverses coses.

La primera, va fer informes sobre escenaris de violència, tot esmentat radicals revolucionaris, i va xifrar en 47 els grupuscles detectats. Tanmateix, no va especificar ni el nombre d’integrants ―això, però, que no es trobaven necessàriament vinculats a organitzacions polítiques― ni els mitjans físics ni econòmics dels quals disposaven. És una informació més aviat light; si és aquesta mateixa la que va transmetre al Govern, resulta poc rellevant per decidir sobre la celebració del referèndum per temor a violència pròpia.

En segon terme, va deixar igualment clar, tot ratificant les declaracions del seu cap, el conseller Forn, que l’advocada de l’Estat no va entendre quan el va interrogar. Així, que fes el que fes el Govern, els Mossos, amb Trapero al capdavant, complirien les resolucions judicials. I sense interferències dels polítics.

Amb aquesta afirmació, per més que Castellví sortís decebut de la reunió amb Puigdemont, Forn, Junqueras i altres membres del Govern, queda clara la desconnexió entre els polítics i l’única força armada de la qual podien haver disposat, els Mossos. El mite, tan generosament com amb gran desconeixement ―poca intel·ligència de base― brandat que la Generalitat disposava de fet d’una força armada de 17.000 homes i dones, es va esmicolar en aquell mateix moment i no es podrà tornar a reconstruir.

Per això salta a plena llum un tercer element que cal ressaltar i molt. Desconnectats els independentistes governamentals i socials de la força armada, en cap informe sorgeix ―ni Castellví va ser interrogat al respecte―, els esmentats 47 grups potencialment violents van ser creats, impulsats, finançats, encoratjats o mediatitzats pels que s’acaben de quedar sense força armada; força armada, per ser fidels a la realitat, que mai va estar en qüestió.

La frustració que va experimentar el declarant és una qüestió personal seva i de ningú més. Però quedaria àmpliament compensada per la profunda exculpació que va fer del major Trapero: sempre fidel a l’execució dels manaments judicials i a l’actuació proporcionada. El boc expiatori s’allunya.

Així doncs, en cas d’existir una rebel·lió, amb el salt al costat que fa íntegrament la cúpula dels Mossos, hagués tocat al Govern, a correcuita i a la Pancho Villa, mobilitzar els grups potencialment violents. Ni es va produir ni a ningú li va passar pel cap ni es va detectar. Es va fiar tot a la ciutadania.

Fins ací la meva visió de la setmana a la sala de plens del TS. Del Fairy no paga la pena parlar-ne. Amb el llevataques n’hi ha prou.