He vist aquesta setmana en dues pistes centrals dels hemicircs de Barcelona i Madrid el mateix dia, dijous, dues representacions de les que fan afició. Vots no sé si es guanyaran, però afició pel frikisme, ben segur.
Comencem per l'hemicirc més nostrat, el del parc de la Ciutadella. Com era de preveure, després de la condemna, com a mínim absurda, per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del diputat Pau Juvillà, de 14 de desembre de 2021, els abanderats de la desobediència heroica i de l’embat democràtic han sucumbit d'entrada, que era la conducta que censuraven als seus predecessors. Alguna cosa hem sortit guanyant: els líders i lideresses, campions de la puresa independentista i del repartiment de carnets de bons i dolents catalans, si més no, durant un temps, hauran d’abandonar la crítica sistemàtica d’actes com el que ells mateixos han comès. L’hemicirc.
En aquesta ocasió, els fets presenten, a parer meu, alguna circumstància singular, circumstàncies, més aviat, que els fan més cridaners i, per tant, força més censurables que els que els capdavanters de la puresa censuraven.
Deixem de banda que la sentència del TSJ, com les de la seva factura i família, diu un parell de coses que no venen en cap norma i són la base, malgrat l’orfandat legal, del càstig. La primera, i sorprenent, es refereix al fet que les juntes electorals, totes, són òrgans superiors a qualsevol electe. Ser superior d’algú, en dret públic, suposa ser-ho dins d’una estructura jerarquitzada; és a dir, si hi ha un superior és perquè hi ha un subordinat que l’ha d’obeir. Conclusió: quan votem, votem subordinats. Els seus superiors, a qui no votem, són altres, aliens a la nostra voluntat i coneixement. Molt democràtic no sembla.
La segona cosa rau en el fet que, com un mantra malaltís, es reitera que no haver obeït un regidor l’ordre superior de retirar el llaç groc del seu despatx durant el període electoral d’uns comicis als quals ni ell ni el seu partit es presentaven, trenca els elements d’estricta objectivitat i neutralitat que, en període electoral, venen imposats.
La neutralitat és un concepte doctrinal, però que no té base legal a Espanya; menys encara per castigar penalment. El període electoral es refereix exclusivament a la política informativa dels mitjans audiovisuals de comunicació, públics, d’acord amb la seva legislació, i privats. La qual cosa significa que els mèdia privats no han de ser neutrals fora de període electoral.
Qui mana al Parlament no són els diputats, ni la Mesa, ni la presidència: és la secretària general i la seva administració
L’objectivitat, que no es defineix enlloc, sí que té algun reflex legal: la Constitució i la llei electoral; i, per cert, un sol cop per norma. Però sigui el que sigui l’objectivitat, tant en la Constitució com en la llei electoral, ve referida a l’administració, no als electes que la dirigeixen. O el que és el mateix: una administració, mai i sota cap circumstància, pot deixar d’atendre una necessitat ciutadana o complir el servei per raons de discriminació de la mena que sigui. Això no vol dir que l’electe al capdavant de l’administració no pugui, sense desatendre el servei, manifestar en tot hora i moment la seva ideologia. Entre altres coses, perquè sabem qui és i com pensa, se l’ha elegit.
Si ni les Juntes són superiors d’un electe ―no ho poden ser― ni l’electe ha deixat de prestar cap servei de forma discriminatòria en temps electoral, on és el delicte?
Dit això, la sentència no és ferma, ja que, com aquesta mateixa diu, és recurrible, acció que ja s’ha dut o s’està duent a terme. Si la sentència no és ferma, per què s’executa? Com que no és ferma, no es diu en cap lloc de la resolució ni qui ni com l’ha d’executar.
Tanmateix, vet aquí que la Junta Electoral decideix executar una sentència no ferma, dictada en un procediment en què no ha estat part, tot aplicant la doctrina sense cap previsió legal de la inelegibilitat sobrevinguda. És a dir, que si després de ser elegit un càrrec, per les raons que sigui, cau en una causa que li impedeix presentar-se a eleccions futures, la Junta Electoral es desposseeix del càrrec obtingut netament. Que sigui ferma la sentència és irrellevant.
No només això, sinó que en dues ocasions la Junta Electoral ha intimat la presidència del Parlament i, pel que es veu, l’administració del Parlament a retirar l’escó a Pau Juvillà sota advertiments de no sabem quins mals reals. I després d’una sèrie de giragonses en l’hemicirc, la Mesa del Parlament i molt especialment la seva presidenta, qui havia manifestat que resistiria fins al final i no com el seu predecessor, fluix sense parió, s’ha plegat a la voluntat no tant de la Junta Electoral com de la secretària general del Parlament. Aquesta, segons la seva pròpia missiva, amb efectes de 29 de gener passat, ha retirat a l’Honorable Juvillà la credencial i va ordenar el bloqueig de tota l’administració parlamentària (actes, claus, sistemes de votació dels diputats...).
Amb aquest procediment, contra el qual ningú s’ha alçat ni protestat ni s’ha anunciat cap mena de mesura, ha quedat clara una potestat que rebla el clau del desori jurídic precedent i aquí molt sintèticament resumit. En efecte, qui mana al Parlament no són els diputats, ni la Mesa, ni la presidència: és la secretària general i la seva administració. Si tanquen l’accés als llocs on els parlamentaris exerceixen la seva funció, s’ha acabat al bròquil. Ni TS, ni TSJC, ni Juntes Electorals. És la secretària general i la seva administració qui talla el bacallà. I sense haver estat elegida per sufragi universal. O no. Calla, no fos que hagués estat el braç executor d’algú amb poder a la casa. L’hemicirc al complet.
PS: Demà, l’hemicirc II