L’únic factor interessant del recent congrés del PP a Madrit ha estat una pedra-a-la-sabata anomenada Alejandro Fernández. L’esforçat i tenaç líder dels populars catalans pretenia que Alberto Núñez Feijóo declarés de manera solemne que el PP mai no tornaria a pactar amb Junts, a qui Fernández maldava per equiparar als filoetarres, Nosferatu i Satanàs, tot alhora. Fernández deu pensar que se n’ha sortit a mitges (Feijóo s’ha limitat a prometre que no viatjarà a Waterloo ni a Suïssa per negociar res que no estigui dins la Constitució), però els lloctinents catalans del gallec —Xavier García Albiol i Dani Sirera, president i ponent del congrés, respectivament— s’han afanyat a posar aigua al suc de la bilis, tot afirmant que amb Junts podria acordar-se una moció de censura contra Sánchez. Tornaríem a ser, en definitiva, en la moral de la famosa cançó: “Pujol, guaperas, habla lo que quieras”.
El clima d’acostament a la catalanitat ja havia fotut el nas hores abans al mateix congrés, quan un d’aquells convidats que fas parlar com un lloro només perquè et doni la raó en tot (l’entrenador de tenistes d’elit Toni Nadal) havia sostingut la unitat de la llengua catalana, tot recordant que “en Mallorca hablamos catalán, no mallorquín; donde hay filólogo, el político no tiene que intervenir”. Dies abans del congrés, Núñez Feijóo també havia anticipat de què aniria la cosa; parlant de Puigdemont, el líder del PP xerrava de “posar el comptador a zero” i recordava al 130 que Sánchez li havia promès una amnistia total pel que fa als seus delictes i que, de moment, l’operació no li havia sortit del tot bé. Si el PP continua necessitant els vots convergents, en definitiva, pot ser que passem ben aviat d’enviar Puigdemont al calabós a trucar a La Caixa perquè li regali una guingueta a Girona.
Això de fixar-se en els noms d’un congrés, ja ho sé, carda una mandra olímpica. Però si alguna cosa ens ha permès el conclave popular és veure com Feijóo ha creat una executiva que barreja molt hàbilment els seus escuders gallecs i una mica de testosterona cayetana-madrilenya. Això té una explicació que va més enllà del caliu nacional; si viatgem al febrer del 2024, el líder gallec ja havia previst un “indult condicionat” al president de la Generalitat, una mesura de pax autonòmica que un polític regionalista com ell podia permetre’s perfectament (i que deuen assumir alegrement els seus semblants). Perquè de la mateixa forma que Rajoy va ordir la feina bruta a Sánchez amb els cops de porra de l’1-O i el 155, Feijóo sap prou bé que podria empassar-se l’amnistia mercès a Sánchez, si això permetés el retorn del president a una Catalunya aparentment pacificada i la seva entrada a la Moncloa.
Quan Espanya té risc de descompondre’s, Madrid té la temptació de cridar la tieta catalana perquè li arregli la cambra dels mals endreços
En el fons, l’ideal de les elits madrilenyes (i les seves putetes catalanes, defensores a recança del règim del setanta-vuit) és un retorn sense fissures del bipartidisme, moderat per allò que abans es coneixia com a nacionalistes perifèrics. Això podria interessar tant a Sánchez com al líder dels populars. Ho certifica el fet que el cas Cerdán hagi engreixat molt més les intencions de vot envers Vox que no pas les del PP: al seu torn, Sánchez se sentiria molt més còmode amb un nacionalisme dòcil d’amarrar (com el dels seus socis actuals de govern, vaja) que no pas amb els ploms integrals de Sumar i Podem, una gent estranya que enarbora banderes palestines i diu que és contrària a l’OTAN. Al límit, som on hem estat sempre; quan Espanya té risc de descompondre’s, Madrid té la temptació de cridar la tieta catalana perquè li arregli la cambra dels mals endreços. Molt de soroll de sabres, però tot roman igual.
El lector pot pensar que la visió d’un PP quasi puigdemontista pertany a l’àmbit de l’espai sideral. Però la política canvia de tonalitat a cada compàs; qui li hauria dit al mateix Feijóo, per exemple, que al congrés del PP de Madrid ni se sentiria parlar d’un tal Carlos Mazón. Qui li hauria dit també a Carles Puigdemont que acabaria prenent cafè amb José Luis Rodríguez Zapatero, antic valedor de Susana Díaz contra aquell Pedro Sánchez del “no es no”. Aquí la trama del vodevil canvia a cada segon, i això també ho sap el nostre president a l’exili, que jurà que no investiria mai Pedro Sánchez i ara s’hi aferra com el pal de paller de l’Espanya plurinacional i la garantia d’una política sense senyoros que paguin serveis a bagasses. Tot plegat és una cosa meravellosa; és per això que cal deixar que Feijóo s’acosti a Junts, puix que així es veurà com —després de l’1-O— el món de CiU no podrà tornar sense morir en l’intent.
Però això ja es veurà, que cal tenir molta paciència. De moment, fixem-nos en com cauen les caretes i, quan tot sigui pantanós, començarem a pensar quines roses podem fer emergir del fang.