El congrés que el Partit Popular ha celebrat aquest cap de setmana a Madrid, i que ha coronat Alberto Núñez Feijóo al capdavant de la dreta espanyola, ha deixat diversos missatges, des de dialèctics, programàtics i també d'estratègics, fins a algun avís sobre la importància de la unitat en el si d'una formació política que pretén ser el calador on càpiguen des de la dreta tradicional, fins a votants de Vox i descontents amb el PSOE. Al final, un congrés d'un partit polític és un aparador a l'opinió pública des d'on es llancen anuncis, se sacseja l'organització i es pren el pols i l'estat d'ànim de la formació on, ara com ara, l'eufòria està molt estesa.

Feijóo sap que les pròximes eleccions són la seva última bala política, després que desaprofités els comicis del juliol del 2023, en què es va quedar a ben pocs diputats de poder assolir amb Vox la majoria absoluta del Congrés dels Diputats. Aquests dos anys han estat per a ell una autèntica travessia del desert i consta que d'ençà del seu aterratge a la seu de Gènova, l'abril del 2022, com a substitut de Pablo Casado, ha estat a punt de renunciar al càrrec en alguna ocasió. De fet, a Feijóo l'ha salvat, per estrany que sembli, Pedro Sánchez: la seva erosió ha anat a tal velocitat que el gallec s'ha assentat a la presidència del PP a cop d'escàndols dels socialistes. Tant és així que el congrés ha fet palès que José María Aznar no passa de ser un teloner de luxe en la convenció conservadora i Isabel Díaz Ayuso, el referent polític a Madrid.

Potser el missatge de més importància del congrés i el més ambiciós ha estat el de fixar-se un objectiu electoral de deu milions de vots, que serien poc menys de dos milions de vots més respecte als 8,16 milions. En una mena de casa gran de la dreta que el faci el mínim de dependent de Vox, partit al qual va fer una perillosa picada d'ullet —molts centristes aquí es regiren molt incòmodes— amb la seva afirmació que no pensava fer cap cordó sanitari, ja que eren la tercera força política a Espanya, els seus votants mereixen un respecte i no estava disposat a arraconar-los. L'estratègia no és gaire diferent de la que va dur a terme fa uns mesos a Alemanya el democristià Friedrich Merz per assolir la cancelleria. Merz va flirtejar amb l'ultra AfD, tot i que, finalment, va acabar pactant el govern amb l'SPD.

El congrés del PP cal llegir-lo en clau espanyola i de confrontació amb PSOE i Vox

Malgrat que tot estava preparat perquè la convenció dels populars no tingués cap aresta, moltes de les intervencions, o la mateixa ponència política, explica perfectament per què el partit de Feijóo té una implantació tan escassa a Catalunya. Les seves posicions en política lingüística i aquesta aversió al català, i tot el que representa la llengua —que supura en l'organització—, el converteix en un cos estrany i allunyat del consens social. Tot i que és veritat que Aznar va passar el 1996 a permetre que els seus simpatitzants cridessin "Pujol, enano, habla castellano" a manifestar que parlava català a la intimitat, d'aquella situació i del que va passar després també n'ha après la formació que més representa l'evolució del pujolisme, encara que molts dirigents es moguin incòmodes si se'ls ho recorda i tampoc no practiquin una política semblant en moltes ocasions.

El congrés del PP, per tant, cal llegir-lo en clau espanyola i de confrontació amb PSOE i Vox. En aquest aspecte, Feijóo ha volgut presentar un nou equip amb totes les sensibilitats presents, oblidant alguna picabaralla del passat. Ha guanyat ullal dialèctic amb la nova executiva, pes polític i econòmic i ha donat a la seva parròquia, molt més de dretes que els seus votants, el que necessitaven per tornar als seus llocs d'origen, convençuts que aquest cop, sí. I que no serà gaire tard, abans del juliol del 2027.