Aquesta setmana tots els mitjans, encara que no amb la mateixa intenció, han informat de la reinhumació del dictador colpista Franco. El qualificatiu "dictador" no sempre ha estat prou emprat, però ha quedat clar que Franco va ser un dictador. Dictador, sanguinari i cruel. Això últim, però, no ha quedat gaire clar pels bustos parlants de l’star system televisiu. Els mitjans del règim no es van estalviar de qualificar-ho quasi com un avi bonàs. Comportament bíblic: van blanquejar un sepulcre llar de cucs. De colpista, pel vist i sentit, res de res. Enlloc. Mala memòria històrica. Un altre dia parlarem d’adoctrinament, sedició i amnesiatzació, si se’m permet el paraulo, social.

Doncs bé, finalment, servit en safata per la família del colpista amb els seus patètics recursos –tot al·legant vulneracions de drets fonamentals; sí, ells, drets fonamentals–, Sánchez ha tingut una de les poques alegries que pot tenir un polític. Cosa rara: ha pogut complir una promesa electoral. I l’ha complert en ple període electoral d'unes noves eleccions que ha hagut de convocar –ja veurem si amb el resultat que ells, en aparença, esperaven– degut a la seva palesa incapacitat d’arribar a acords amb ningú.

A part de l’absència de l’esmentat sobre el caràcter de colpista sanguinari de Franco, tres aspectes més em criden l’atenció sobre la reinhumació, convertida en un plató d’un talk show que bé s’hagués pogut titular !Viva la muerte!.

Tots tres tenen relació més o menys directa amb la Ministra de Justícia, la Dolores Delgado, que va actuar com a notària major del regne, títol tan útil com la pluja damunt el mar. El primer aspecte que em crida l’atenció és que, si es tractava d’un acte privat, què feia una representació del govern central com el de la ministra-notària?

Es podria al·legar, en segon lloc, que hi era present en relació amb la reinhumació d’un cap d’estat. El que aleshores resulta estrany és que, en un acte privat (parcialment exclòs a la vista pública), el colpista que va usurpar a sang i foc el poder tingui aquesta consideració i encara no hagi estat desposseït de tots els càrrecs i honors civils i militars. Algunes corporacions i institucions ja ho han fet en compliment de la Llei de Memòria Històrica (LMH), per convicció o oportunisme o perquè van estar forçats a atorgar-los en vida del colpista.

En tot cas un acte privat i amb la presència de la ministra-notària resulta conceptualment incompatible. Cal tenir en compte a més que aquesta altisonant denominació de notària major del regne és pura faramalla: ni és cap notària ni dels seus actes es desprèn cap mena de fe pública que es pugui dir pròpiament notarial. És un pur attrezzo en determinats actes públics governamentals o de la casa reial, que ja tenen els canals adients per deixar-ne constància.

En tercer lloc, la LMH deixa clares algunes coses. Així en el seu art. 15. 1. es declara: “1. Las administraciones públicas, en el ejercicio de sus competencias, tomarán las medidas oportunas para la retirada de escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la dictadura. Entre estas medidas podrá incluirse la retirada de subvenciones o ayudas públicas”. I l’art. 16, referit en exclusiva a Cuelgamuros, és triplement il·lustratiu: “1. El Valle de los Caídos se regirá estrictamente por las normas aplicables con carácter general a los lugares de culto y a los cementerios públicos. 2. En ningún lugar del recinto podrán llevarse a cabo actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas o del franquismo. 3. En el Valle de los Caídos sólo podrán yacer los restos mortales de personas fallecidas a consecuencia de la Guerra Civil española, como lugar de conmemoración, recuerdo y homenaje a las víctimas de la contienda”.

Entenent que la reinhumació dona compliment, 12 anys més tard, això sí, al que prescriu, està clar que va ser una exaltació, ben patètica, per cert, i duta a terme per exaltats i familiars, del colpista i de la seva obra. I la ministra-notària hieràticament present i sense aixecar acta de res. Davant unes obertes il·legalitats –no dic que siguin delicte ni que hagin de ser-ho–, Delgado, impassible, va fer com si tot l’esperpent no anés ni amb ella ni amb la democràcia.

Com ha posat de relleu Bea Talegón en aquestes mateixes pàgines, sobta el desdoblament de conducta de la ministra-notària. Davant de proclames, actuacions i gestualitats il·legals, calla i segueix assistint a la, diguem-ne, cerimònia. Aquesta exaltació la ministra-notària vol que sigui delicte (cosa que no comparteixo). Així ho ha declarat a l’Agencia EFE. Indignació tardana.

És tardana si la comparem amb la reacció que va tenir  el 5 de maig passat, a Mauthausen, en un acte internacional en memòria dels deportats i màrtirs espanyols i catalans a aquell camp d’extermini. Doncs bé, quan la directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat, Gemma Domènech, va fer esment als presos polítics, la ministra va abandonar, disconforme, l’acte.

Així doncs, es pot deduir fàcilment que Delgado voldria incriminar les il·legals exaltacions de Franco que aguanta a peu dret, l’esment als presos polítics, que no és il·legal –ho vam veure a la vista del judici al procés a la Sala del TS– li va caure com un cop de puny al ventre.

Difícil d’entendre. O massa fàcil.