A partir del dissabte hem tornat a la situació anterior al 29 de març. Tornen a obrir empreses que ho podien fer quan es va declarar l’estat d’alarma el 14 de març. El panorama urbà de carrers deserts i comerços i oficines tancats continuarà; teletreball amb la canalla a casa sense escola presencial i passejant el gos, qui en tingui. No és, com alguns han cregut, la fi del confinament. Confinament que està previst que es torni a perllongar després de Sant Jordi, com a mínim fins al 9 de maig.

La reducció de morts i contagis sembla conseqüència del confinament restrictiu, llevat dels llestos que han burlat els controls i s’han instal·lat en llurs segones residències. Si la decisió d’alleugerir-ho i tornar a la fase anterior és encertada o no, ho començarem a saber la setmana del vint d’abril. Constatarem si la corba famosa rota cap a la base, es manté o repunta. Temps, doncs, hi haurà per fer retrets des de la bilis més reconcentrada o autolloances egòlatres. Sabrem si s’ha posat la vida per sobre de tot, és a dir, si el vedell d’or ens continua presidint.

Els polítics d’un i altre bàndol trauran pit i es prepararan de forma expressa o més subtil cap a unes eleccions anticipades que donin el cop de gràcia —terme d’arrelam inequívocament democràtic, oi?— als contraris. De moment, van perdent els que proclamen —alguns ja amb experiència consolidada després de la Guerra d’Iraq i de l'11-M—, mentides a dojo. Són uns antics, malgrat que tinguin pinta, alguns, de moderns, de hipsters fins i tot.

En el seu món, en el món que creuen que per dret els pertany, la mentida sempre ha estat vehicle de comunicació. Ara, amb pedanteria tecnocràtica i amplificada per les xarxes amb les fake news es fregaven les mans: si sempre hem anat amb la mentida com a bandera i l’engany és la nostra pàtria, pensaven, ara, en el temps de les xarxes socials, serem els amos, no hi haurà mur que pugui contenir la nostra inventiva fraudulenta per aconseguir o mantenir-nos en el poder.

Però la fatalitat, de vegades, és la porta del progrés. La fatalitat pels fake makers ha estat el naixement dels new checkers, els verificadors. La verificació de les afirmacions —sovint, ni de notícies es poden arribar a qualificar— és duta a terme al mateix terreny que les mentides i amb eines similars: les mateixes xarxes. D’un temps ençà, cada cop són més els mitjans tradicionals que, tot emulant els digitals, tenen el seu apartat de checking, de verificació. Ara les mentides poden durar segons. Cal només tenir un compte en una xarxa social, anar als cercadors de frases, imatges, documents... i desmuntar la puntada de peu a la intel·ligència per veure que la pretensió de l’enginyós portaveu del no-res o és fals  o és contradictori amb el que els seus o les institucions on governen fan o han fet.

Dues mostres ben recents. Dijous va tenir lloc al Congrés dels Diputats el debat sobre la segona pròrroga de l’estat d’alarma. Populars i satèl·lits van dir de tot al govern central, però molt especialment que no havia fet res, en contrast amb l'activitat de control i proposició de lleis dels que es diuen oposició. Doncs bé, al dia següent Eldiario.es publicava un treball titulat “PP y Vox: 107 iniciativas en el Pleno del Congreso entre enero y el 10 de marzo, y ninguna sobre el coronavirus”. Zero interès pel coronavirus; sobre Veneçuela, en canvi, unes quantes proposicions. Aquest va ser el seu interès.

Els mateixos alteradors de la realitat van carregar contra el govern central per haver autoritzat la manifestació del 8-M. Primer, les manifestacions no estan sotmeses a autorització governativa; aquesta branca del constitucionalisme irredempt ho hauria de saber. El partit que dona suport al PP perquè governi, fent la coalició que tothom coneix com a trifachito, va fer un míting al matí del dia 8. Se’ls ho podia prohibir? Òbviament, no, ja que no havia res a prohibir; novament cal haver llegit la Constitució. Segur que les seves protestes no rauen en el fet que la manifestació del 8-M fos feminista. Segur que no.

Però també els que així criden obliden el que fan. Qui anatematitzava a la Moncloa amb els mals de l’infern per haver permès els actes del 8-M (els espectacles festius i esportius no?) no va llegir la directiva de la Directora de Salud Pública de la Comunidad de Madrid, on manifesta, entre altres coses: “ Con el conocimiento actual, sabemos que las personas infectadas que no han desarrollado sintomatología relacionada por la infección NO transmiten la enfermedad. Por tanto, en este momento, sólo se recomienda la adopción de medidas especiales en algunos ámbitos, como los centros sanitarios, con el objetivo de reforzar la protección de los profesionales sanitarios”. La seva lectura els deixa a la altura de qui ja només pot créixer més que cap el subsol.

Es diu que les mentides tenen les potes curtes. Sobre tot, quan el mentider queda desemmascarat. En efecte, en aquesta era tan líquida en què en lloc d’arguments i dades els polítics s’embranquen en ocurrències de via estreta, les seves mentides no tenen gaire recorregut.

Això no vol dir que, desbrossat el camí de la mala herba de l’engany a tort i a dret, no calgui dur a terme un crítica, potser fins i tot ferotge, dels rosaris d’errors dels governs i de les seves hesitacions —pitjors que els errors és la manca de certeses i de seguretat— dels governs d’ací i d’allà, error i dubtes barrejats amb ideologia patriotera o demagògia. Però hi haurà ocasió de parlar-ne. Però una cosa són les mentides que creen una realitat alternativa i una altra la censura amb fets i arguments. La segona és política. La primera és pura misèria.