Ara que celebrem el 50è aniversari del Watergate —recomano la sèrie Gaslit, que comentaré a l’estiu—, d’un temps ençà, abans i després del CatalanGate, va sortint a la llum l’espionatge com a esport nacional espanyol. No només l’Estat en totes les seves brutes facetes, sinó també els particulars o inquilins menors del poder.

D’una banda, les empreses amb cert volum contracten com a caps de seguretat ex caps policials, tant per les seves habilitats com per les seves agendes. Així, hem vist, a tall d’exemple, com tres empreses de l’Ibex tenen altíssims directius implicats en la causa Tándem. El motiu: van demanar l’ajut de Villarejo. Així tenim el BBVA, Iberdrola o CaixaBank. Els seus directius entren i surten de la instrucció segons els recursos, que encara no han acabat.

Deixant de banda —cosa que és molt deixar— el CatalanGate i les activitats relacionades amb l’espionatge il·legal fins que es demostri que és legal, la premsa d’investigació ha fet aflorar un nou escàndol, que presenta unes dimensions també majúscules i que cal afegir a l’historial del cortijostate.

Es tracta que una diputada, a més aliena institucionalment a qualsevol aparell de seguretat, parla amb Villarejo —quantes hores tenia el dia per a ell?— i li proposa espionatges i muntatges diversos respecte de polítics catalans. Així, Sánchez-Camacho vol que s'espiï —així ho podem sentir— Giró —aleshores, a la Fundació de La Caixa (cosa que, vistos els antecedents, no deixava de presentar un conflicte d'interessos, fins i tot per a Villarejo!)—, Mas o Duran i Lleida, així com embrutar, com demostra el CamargaGate, tant com es pugui els Pujol, pare i fill (Josep), via una antiga amant que després ha quedat al descobert que va cobrar per tota la martingala que va sortir a la llum.

Que una senadora o diputada pugui organitzar la cacera il·legal dels seus contrincants polítics xoca amb les bases més elementals de la democràcia més pobra imaginable

Aquesta vegada, ni el PP ni la seva senadora multiregional s’han pres la molèstia de dir que és un tema antic. Han sentit del tema com qui sent ploure: no han dit ni ase ni bèstia, tan segurs com estan, no només de llur impunitat, sinó que compten amb l’aplaudiment d’un sector de la societat espanyola, el de l’“a por ellos”. A la mínima que ens despistem, encara algú rebrà, en lloc d’una pena criminal, una medalla; com les que el ministre de l’època atorgava a les verges amb la benedicció de la justícia.

Que una senadora o diputada pugui organitzar la cacera il·legal dels seus contrincants polítics xoca amb les bases més elementals de la democràcia més pobra imaginable. Per si això no fos prou, es tracta de contrincants amb els quals curiosament, quasi al mateix temps, en mantenia relacions polítiques, i en un moment donat, el 2012, fins i tot de coalició de facto. A més, aquestes activitats es duien a terme —coordinadament, és més que plausible— amb la posada en marxa de l’Operació Catalunya o el cas de De Alfonso, tot orquestrat sota la batuta del pietós Fernández Díaz, tot ben afinat. I cal reiterar: amb total impunitat. Això és corrupció política sistèmica i no cal donar-li més voltes.

Com també ho és el fet que durant el govern espanyol actual i sota les seves directrius s’ha espiat, com demostra el CatalanGate, agents polítics, socials i professionals catalans, des de, com a mínim, el 2015. Ja ens hem referit a bastament, no sé si de forma suficient, a aquest fet, del qual ningú ha donat cap explicació. Que el responsable d’una activitat manifesti que és legal i que tot l’argument ragui en la seva paraula, suposa una presa de pèl a la ciutadania, en general, i a les víctimes de la ingerència, en particular. Si fos legal, s’hauria mostrat públicament. L’excusa de la seguretat nacional no cola. Primer, perquè és un calaix de sastre on hi cap tot; tot és res. En segon lloc, perquè al mateix temps hi havia investigacions judicials en marxa, alguna de les quals, tant malauradament com matusserament, continuen. Al cap i a la fi, a què ve una investigació d’intel·ligència (?) si hi ha una investigació judicial ja en marxa sobre els mateixos fets.

La resposta és fàcil: no són els mateixos fets. En efecte, no es vol investigar un delicte, sinó que es vol monitorar la dissidència, saber on és políticament cadascú, com hom pensa plantejar la defensa dels encartats i, finalment, malgrat ser considerats enemics de l’Estat, ja que per això la intel·ligència els escruta, saber com pensen negociar per donar el seu suport a qui els espia. Perquè si el govern espanyol no els espiava, el govern espanyol  té un problema enorme; i, si els espiava, també. En tot cas, aquesta és la democràcia avançada: poderosos de l’Ibex espiant —si més no, contractant espies—, polítics espiant pel seu compte i el govern espanyol, o algú en nom seu o al marge seu, espiant.

Amb el Watergate es va espiar els oponents polítics, es van fer malifetes a dojo, es va caure de ple en la llei penal. Certament, no van ser tots castigats. Alguns van ser castigats amb penes, però, benignes i la majoria va rebre indults posteriorment. Però, el cap de tota la trama, el president dels Estats Units, Richard Milhous Nixon, va haver de dimitir i el seu ben guanyat malnom de Tricky Dick (Dick el trampós) el va acompanyar per sempre més, fins a la seva mort. No va acabar a la presó, però sí sense un bri d’honor.

Les comparacions, certament, són odioses.