Malgrat autodefinir-se Espanya oficialment i reiteradament com una de les democràcies més avançades del món -cosa que no fa cap democràcia avançada del món-, i malgrat disposar d'institucions formalment democràtiques, fins i tot ben dissenyades, el funcionament real del sistema polític fretura d'una pràctica d'usos democràtics.

De moment, el sistema espanyol -i no només pel maltractament polític a Catalunya- està més a prop d'una democràcia tèbia que d'una democràcia avançada. El bloqueig en la renovació d'òrgans constitucionals, per exemple, n'és una mostra. Prima l'esbiaixat interès partidista sobre la decència política. La decència política és el gran dèficit de la democràcia espanyola, que gaudeix, per contra, d'un superàvit esfereïdor de desvergonyiment polític.

Tanmateix, un pas esperançador es va donar dimarts de la setmana passada. En efecte, el Consell de Ministres va aprovar la remissió a les Corts del projecte de llei de memòria democràtica. Encara que tardana, és una llei altament necessària, amb el títol més escaient possible. De les deficiències, mancances o disfuncions, i també dels encerts, tindrem ocasió de parlar durant el, amb tota seguretat, crispat debat amb què els nostàlgics del franquisme ens regalaran. I en aquesta nostàlgia que, òbviament, és més que nostàlgia, hi ha la mare dels ous.

Aquesta llei és ja una llei tardana. Neix quan tots els crims de la dictadura han prescrit, llevat les detencions amb desaparicions, puix que en aquests casos la prescripció no comença fins que el desaparegut viu o mort no apareix. Igualment, la immensa majoria de criminals de l'època han traspassat, amb la qual cosa la seva responsabilitat penal mor amb ells.

Aquest era un dels pactes tàcits de la Transició: no buscar les pessigolles als criminals del franquisme que van ser molts i variats i en molts casos van continuar a llocs rellevants de poder, gaudint dels seus privilegis i botins, sense embuts, abans i després de la mort de Franco.

Dit això, aquesta llei, quan entri en vigor, si no es descafeïna durant la seva tramitació parlamentària, suposarà un gir de 180 ° en la cultura política espanyola oficial. La decència en serà protagonista. Altres cultures polítiques hispàniques, Catalunya, per exemple, malgrat algun enuig o deixadesa notoris, fa dècades que van fer el gir polític i ètic, fins i tot quan intentar-ho era un atemptat gravíssim a l'ordenament i a la seva interpretació permanentment antidemocràtics.

Ras i curt, a partir de l'entrada en vigor de la llei de memòria democràtica, tot seguint les directrius i recomanacions internacionals, serà il·legítima i per tant, democràticament indecent i sancionable fer ostentació, apologia o justificació del franquisme. Sortiran dels carrers, de les llistes nobiliàries, dels edificis públics, de les institucions públiques i privades les denominacions franquistes, així com tota mena de símbols en record de la dictadura, els seus jerarques de tot nivell, tals com estàtues, medalles, condecoracions, retrats, plaques i altra parafernàlia a l'ús com els nomenaments de fills predilectes o afegir al topònim referents al dictador o les seves malifetes presentades com a gestes.

Per damunt de tot, les víctimes del cop d'estat del 18 de juliol i les víctimes, totes, de la repressió franquista, fins a 1978, seran reconegudes com a víctimes, ells o els seus hereus. De tal manera que s'expediran certificacions de nul·litat de qualsevol acte judicial o administratiu, de qualsevol classe o ordre que hagi suposat la repressió d'una persona: detenció, empresonament, condemnes a mort, executades o no, postergació administrativa, expulsió de càrrecs i funcions públiques, treballs forçats, segrest de menors amb lliurament o no a famílies i similars o la persecució en general per ideari polític o condició sexual. El projecte de llei és ric en la relació de supòsits.

Aquesta norma serà objecte d'agressions sense pietat per part dels que se sentin perjudicats, és a dir, per part dels que se sentin hereus del franquisme, a qui, a partir d'ara, i amb tota justícia, hom podrà denominar sense embuts, franquistes, siguin quines siguin les sigles polítiques sota les quals s'emparin.

Seran opositors indecents a un bri de decència política, que brandaran la Transició que va facilitar als seus antecessors el salconduit per gaudir de l'statu quo del que van gaudir durant la dictadura i que es va perllongar en democràcia.

De tota manera, el més important, el més democràtic, el més decent políticament, serà que ja no es podrà posar en la mateixa balança criminals i víctimes. Ja no es podrà equiparar un cop d'estat, la política de terra cremada durant tres anys de guerra incivil i quaranta anys de dictadura lliberticida, amb un règim, la II República, imperfecte per jove i agredit, però inequívocament democràtic. 

En resum, per fi, la democràcia, fins i tot la no sempre acurada actual democràcia, és superior, infinitament superior, a la tenebra del franquisme, que encara molts volen impune i modèlica. Qui digui, doncs, com fa poc, un exministre de la UCD i ex vicepresident de Vox, Ignacio Camuñas, que la República va ser la causa del franquisme, podrà ser qualificat sense cap mena de por de franquista i titllar-lo de fidel a la dictadura.

Si més no en aquest camp, la docència sembla que ha arribat.