Encara no han estat prohibides aquestes paraules per la Junta Electoral (JEC), però no cal defallir. Ho poden ser en qualsevol moment.

Exagerat, pot pensar un lector temperat. Potser, però seria coherent amb el tractament com a menors d’edat, a més de mentalment febles. La defensa mental de la ciutadania és el que impulsa els censors a convertir-se en pares protectors d’una ciutadania minoritzada per la seva edat político-biològica.

Entre altres, temps enrere ja es va prohibir, per exemple, exhibir el “no a la guerra” en període electoral, és a dir, des que es convoquen les eleccions fins que es produeix l’escrutini. O el que és el mateix, 56 dies de censura amb cada elecció. Enguany, però, encadenem, per l’acumulació de comicis, des del 5 de març, data de la publicació de la convocatòria de les eleccions generals fins al 26 de maig, data de l’escrutini de les municipals i europees. És a dir, 12 setmanes ―el vint per cent de les que té un any― sota el burot de la JEC.

Tanmateix, el problema no és un problema de la JEC. El problema es diu llei electoral, que la seva arquitectura mestra és del 1977, o sigui, preconstitucional. Es va bastir amb un esperit democràtic d’urgència, ple de pors irracionals i malfiança cap a la població per part de la classe política sortint i entrant. El que podia tenir una justificació per les primeres eleccions lliures, no ho té en una, segons diuen, plena democràcia.

No es pot fer més el ridícul, basant-se en una neutralitat que no figura ni en la Constitució ni tan sols en la conservadora llei electoral vigent prohibeix símbols com llaços grocs, estelades en edificis públics. Ara, la prohibició d’emetre expressions com a presos polítics o exiliats. Aquesta última prohibició es limita als informatius confeccionats pels professionals dels mitjans que integren la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no als convidats als diversos programes.

El problema no és un problema de la JEC; el problema es diu llei electoral, que la seva arquitectura mestra és del 1977, o sigui, preconstitucional

A sobre, cal reestructurar la graella per donar dues hores de cobertura a la resta d’agrupacions que es presenten a les eleccions i que no van ser incloses en la manifestació de Madrid del 9 de març. No van ser incloses per una simple raó: ni hi eren.

Al cap i a la fi, l’autoritat electoral, en temps de comicis, disposa d’un llapis vermell i és la directora d’antena. Una mica orwellià tot això. Però com som l’Arcàdia de la democràcia, de l’estat de dret i habitem el paradís ambicionat per tots, pobres i rics, el model hispà serà capdavanter en el món de les que poden ser titllades sense rubor de democràcies lliures?

Doncs, ves per on, Espanya és l’únic país del restringit club democràtic on els organismes que supervisen la puresa de les eleccions a fi i efecte de fer realitat el més possible un home, una dona, un vot i l’exclusió del frau electoral, gaudeixen d’aquesta possibilitat censora i de reorganitzar les graelles de mitjans de comunicació ―teòricament tots, però només centrats en els de titularitat pública―.

Una ullada al Regne Unit, Alemanya, els Estats Units, el Canadà o, fins i tot, a la reglamentista França demostra que l’encàrrec d’aquestes autoritats de supervisió electoral se centra ―i no sempre de les tres― en la integritat del cens electoral, de les finances electorals i de l'escrutini i la seva puresa.

On rau l’anomalia espanyola? En la malfiança dels elegibles respecte dels electors. Tenen por que no votin al seu gust, és a dir, que no els votin. Per això, els electes, agrupats en partits polítics als parlaments, són els que fan i desfan les lleis electorals. L’únic nord: la seva pervivència. Del dret democràtic i fonamental de tots i cadascú dels ciutadans i ciutadanes a participar mitjançant representants en els afers públics (art. 23 CE), res de res. Aquest és el dret que de veritat està en joc en uns comicis, el dret de la ciutadania; el dels representants és un dret instrumental referit al dret de participació dels electors. Cosa similar succeeix amb el dret d’informació: el titular del dret a la informació és el ciutadà, a rebre i a emetre-la; el periodista té aquest dret de forma funcional, per tal de servir i garantir-lo.

Amb un inveterat sentit patrimonialista de la cosa pública, és a dir, caciquil, els partits alfa mantenen l’estructura bàsica de la legislació electoral predemocràtica

Amb un inveterat sentit patrimonialista de la cosa pública, és a dir, caciquil, els partits alfa mantenen l’estructura bàsica de la legislació electoral predemocràtica. Si s’observen les resolucions de la Junta Electoral Central del 27 de març del 2019, la darrera disponible, sobre cens o finançament, no hi ha cap consulta. A part d’unes poques qüestions sobre el vot de ciutadans amb capacitats sensorials diferents, tot té a veure sobre expressions, públiques o privades. El grau d’infantilisme és enorme; i les ganes de perdre el temps, també.

Aquesta censura que, via una timorata JEC, exerceixen els partits sistèmics, és un dels pitjors símptomes de la deficient salut de la democràcia espanyola. Regeneració, ni en pintura.

Tanmateix, aquestes infantils censures en el temps d’internet és molt més que fer el ridícul: demostra un dèficit de la capacitat per entomar crítiques i suportar el dissens. Però és que la forma d’acatar les prohibicions és tan legítimament variada que poden convertir-se en un altaveu encara més potent de la prohibició, que no és més que un intent de voler ficar, com sant Agustí, el mar en un pou excavat a la sorra de la platja.

Al final passarà com aquella escena on el bisbe remata a malalt en El discret encant de la burgesia, l’antepenúltim film de Buñuel. Tothom sabia que estava censurada i, en arribar el moment que el rotllo saltava, la cridòria a la sala era una barreja de ràbia i riota, sobretot de riota.

A més, aquestes absurdes polèmiques serveixen d’espessa cortina de fum per tapar vergonyes antidemocràtiques incasables amb un sistema que vulgui ser considerat així. Des de les boles dels candidats de la dreta (avortament, insults, imposicions inexistents...), molts amb ganes de fer-se un lloc en tant que paracaigudistes a les llistes, passant per les tupinades internes (i més boles) per triar els candidats, algunes ja als jutjats, les malifetes criminals de la policia patriòtica, dels seus creadors i/o emparadors, o de la nova onada de corrupcions del Partit Popular, que abasta ja xifres ultramultimilionàries...

Així doncs, mentre pugui: caca, cul, pipi.

Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (9) Massa, insurrecció, artefacte incendiari Joan J. Queralt