No, no són les enquestes les que marquen tendències. El que marca tendències electorals i que, sobretot, assenyala cap on va la societat són les campanyes electorals.

Avui, per fi, acaba la segona que hem patit en un mes. I, a part que li ha sobrat una setmana, també li ha sobrat espectacle. Però l'espectacle entès com a banalització. Potser perquè les municipals ho multipliquen tot per 947, que són els municipis que tenim al país. O potser perquè paral·lelament hem sofert la campanya de les europees, cosa que eleva exponencialment el risc d'acabar caient en el frikisme. Sigui com sigui, l'intent d'alguns de fer campanyes més “pròximes a la gent” ha provocat molts moments d'una gran vergonyeta aliena.  

Un dels que m'ha generat més dolor neuronal ha estat el cas del “Sugar daddy”. Resulta que un grup de gent va fer un vídeo musical de suport a Ada Colau. A ritme de reggaeton i titulat “Ada is in da house”:

I resulta que algú va fer un vídeo de resposta:

I això va provocar que comuns i Esquerra es llancessin els sugardaddys pel cap. I això ens va conduir a un moment protagonitzat per la número 4 dels comuns a BCN, Laura Pérez, que no té pèrdua:

Però l'exemple que demostra millor on som exactament és el del senyor Odilio Enríquezal, cap de llista de Ciutadans a Argentona. Durant la campanya va anar a l'emissora de ràdio del poble per sotmetre's al test que feien a tots els candidats. I el resultat va ser desolador:

Ni una. Ni idea de res. Zero. Amb prou feines sabia on era Argentona. Després vam saber la seva història i ho vam comprendre tot. Resulta que era conseller delegat de Serveis als Municipis del Consell Comarcal del Maresme com a militant del... PDeCAT!... de Montgat! A 19 km i 8 pobles de distància! SEN-SA-CI-O-NAL!

Ciutadans va fer a Argentona la maniobra que molts altres partits fan en molts altres llocs i que anomenen “llistes fantasmes”. Consisteix a presentar candidatures al màxim nombre de pobles i ciutats, si cal amb gent d'altres indrets, i fins i tot de fora de la comunitat en qüestió. No es tracta d'obtenir cap regidor, però hi ha gent que vota sigles i els partits sempre acaben arreplegant alguna cosa. Amb dos objectius: 1/ tots els vots sumen a l'hora de tenir representació a les diputacions i als consells comarcals. 50 d'aquí, 23 d'allà, 172 de més enllà i potser acabes gratant representació, i 2/ els partits cobren en funció dels vots rebuts. Un pessic darrere d'altre, per petit que sigui, permet omplir el calaix.      

Total, que al senyor Enríquezal li van oferir ser líder de Ciutadans a Argentona i va tenir la mala sort d'acceptar una entrevista-test i que el vídeo es fes viral. Si no hagués estat per això, no hauria passat res. Però el rebombori ha estat tan bèstia que Ciutadans ha acabat retirant la candidatura per “la pèrdua de confiança en el candidat”.

Però la culpa del desori no és només del senyor Enríquezal. Ciutadans sabia o havia de saber d'on venia aquest senyor. Però va tenir prou confiança en ell com per fer-lo cap de cartell. El senyor Enríquezal no anava el número 7, ni el 10, ni tancava la llista. Era qui havia de donar la cara. I ell i el partit sabien, o havien de saber, que existia el risc que en algun moment o altre hagués d'explicar alguna cosa. I van acceptar-ho. I només van reaccionar quan la cosa va esdevenir un fiasco total i absolut.

Si ells no s'ho prenen seriosament, com volen que ens ho prenguem els ciutadans?