Vostè i jo del virus en sabem poc, però de la gestió que n'estan fent en comencem a ser uns experts. I unes expertes. Per experiència. Bàsicament. Perquè després de set mesos observant els mateixos trucs, acabes veient alguna de les trampetes. I una de les més evidents és que mai no ens acaben de dir tota la veritat. No fos cas. Ens administren les males notícies. Ens les van donant a poquet a poquet. Tasseta a tasseta. A veure si ens donen un cop de cap amb la realitat de la vida, tenim un gran disgust, acabem plorant i de grans tindrem un trauma. Pobrets. I pobretes.

És la infantilització del debat polític que es resumeix en el “Tot anirà bé”. Miri, escolti, no. No, tot no anirà bé. De fet, per a milers de persones tot està anant fatal. Ja ara, quan no duem ni la meitat de la travessa del virus. I només citaré tres àmbits: 1/ els que han perdut un ésser estimat del qual no s'han pogut ni acomiadar, s'hi han acomiadat per telèfon o l'han enterrat en la clandestinitat, 2/ els que DES DEL MARÇ encara no han cobrat ni un euro dels ERTO i 3/ els que han hagut de tancar definitivament el seu negoci i ni ERTO, ni atur, ni indemnització i, a més, els deutes. A tots ells (i elles) ara van i els diuen que tot anirà bé. Pel folre. I les manilles.

És Pedro Sánchez sortint a explicar no res amb cara de molt afectat i a fotre'ns una xapa sense final repetint frases que triomfarien en un berenar d'homenatge a Paulo Coelho amb triangles de pa de motlle amb paté i sobrassada de tub. Però és que ni ara és hora de berenar, sinó d'afrontar una crisi mai vista, ni ell és Paulo Coelho. En principi. Tot i que hi ha dies que no podria assegurar-ho.

És aquesta necessitat que tenim de sentir el que referma el que ja pensem. O creiem que pensem. Ens construïm una bombolla hermètica on tot el que hi ha a dins ens dona la raó i on no permetem que hi entri res que ens importuni. Quina mandra que algú et desmunti la teva ficció, oi? Si amb el virus féssim igual, faria mig any que l'hauríem erradicat. Totalment. I, esclar, si només sentim el que ens agrada, acabem pensant que el món és com nosaltres volem que sigui. I creiem que és. I quan passen coses que ho desmenteixen, agafem una enrabiada de nen malcriat. I de nena malcriada. Maleïda realitat, que injusta és, oi?

I, en definitiva, és no voler acceptar que existeix el no. Qui és vostè per dir-me a mi el que puc fer i el que no? Mascareta? Se la fot vostè, que no serveix per a res, que m'ho ha dit un mentre estàvem fumant i bevent un cafè per emportar asseguts en un banc que és a la porta del bar. Que ho ha vist en un xat de whatsapp de pares de l'escola de la seva nena gran. Que no vagi al Montseny? Cada cap de setmana. I no hi vaig més perquè no puc. Que tot això és per enganyar-nos, per controlar-nos i un experiment per acabar amb la nostra llibertat. Però a mi no m'enganyen, que soc molt llest.

I resulta que som tan llestos que els que ens manen ens han vist venir d'una hora lluny i ens tracten com el que som realment. Perquè és que en el fons és el que volem. Copets al llom i ai pobrets. I d'aquesta manera es genera una roda d'infantilisme entre els uns i els altres que gira sense final i que tendeix a anar sempre muntanya avall. Fins al penya-segat. I a baix ens esperen cocodrils i peixos pacú o mossega-testicles. I afamats.

Se'n recorda d'aquell altre paulocohelisme titulat “D'aquesta en sortirem millors persones”? Doncs la frase que s'ajusta més a la realitat d'ara mateix seria una de semblant a “De moment, d'aquesta en sortirem encara més infantilitzats”.