Carles Puigdemont està jugant una partida de cartes contra Espanya. I ho fa amb una parella de dosos. Mentre, Espanya juga amb les cartes marcades, té el crupier a favor, decideix les regles i les canvia quan li ve de gust, reparteix asos complementaris als seus jugadors, és la propietària del casino i en controla la seguretat.

Però Puigdemont va demanant cartes i cada cop que ho fa, els jugadors, el crupier, el casino i els de seguretat van de cul. Sempre un pas darrere seu. Ell segueix tenint una parella de dosos, però continua a la partida i no hi ha manera de fotre'l fora de la taula i, per tant, del casino. I ara vostè em dirà: “sí, però està condemnat a sortir del local a puntades i amb aquesta tàctica només endarrereix el desenllaç”. Sí, sí, és que amb una parella de dosos, poca cosa tens a fer, a part d'intentar aguantar assegut a la cadira. I de moment això ho està aconseguint. 

Però això ja ho dèiem quan va marxar a Bèlgica. I des de llavors ha demanat cartes tres cops. El primer li va servir per quedar-se a Brussel·les, protegit per la llei d'aquell país. La segona vegada que va demanar cartes va guanyar, contra tot pronòstic, unes eleccions encapçalant una plataforma que no és ni un partit i en la qual hi ha de tot menys polítics. I en la tercera, la d'avui i a la qual em referiré unes línies més avall, ha deixat en ridícul el casino i al seu empleat més aplicat, un tal Llarena. O sigui, cada cop que Puigdemont fa un moviment, provoca una situació que li va a favor. També en la seva lluita contra els enemics interns. Ja sigui al PDeCAT o a Esquerra.

Segurament li servirà de poc a llarg termini, però el viatget d'avui a Copenhaguen ha deixat en evidència la justícia espanyola davant qualsevol que tingui ulls. Una altra cosa és que molts dels que tenen ulls vulguin fer-los servir.

I ho ha fet a tres bandes. Primera banda? Aconseguint la no activació de l’euroordre, una parauleta que vol dir, així resumit, que la justícia espanyola li diu a la justícia belga, danesa, o a la del país europeu que sigui: “Escoltin, vostès tenen aquí un senyor que nosaltres acusem d'una sèrie de coses molt greus. Ens el podrien enviar?”. I la justícia belga ja els va contestar que pels delictes de rebel·lió i sedició no els venia res. I per això Espanya va retirar aquella ordre, perquè mantenir-la hauria permès Puigdemont tornar i creuar la frontera fent la vertical pont amb triple mortal. Doncs bé, activar avui l’euroordre a Dinamarca hauria significat possiblement el mateix que a Bèlgica, però amb l'afegitó d'això que publicava en portada La Razón:

Segona banda? Diversos experts que s'han llegit la interlocutòria del jutge Llarena on argumenta els motius pels quals no demana l’euroordre afirmen que el que fa aquest senyor és negar-se a aplicar la llei per no afavorir Puigdemont. I d'això se'n diu PRE-VA-RI-CA-CI-Ó. Aquí i a la Xina popular. Compte, ho diuen ells, els experts, i no jo, pobre de mi!

Tercera banda? Ara el president Carles Puigdemont ja pot passejar-se per dos països europeus. Si continua així aviat serà com Eurovisió, però sense cantar sinó tocant la flauta. Com el protagonista del conte d’Hamelín, que feia ballar tothom al seu ritme. I no hi busqui cap metàfora entre l'Estat i les rates. Aquí la metàfora és la música i la imatge de tots darrere del flautista.