Un dels secrets del Polònia és que se'n foten de tothom i els mastegots van molt repartits. I aquesta crítica que totes les víctimes entomen tan bé en públic ens la serveixen en diversos formats: o fina ironia, o sarcasme gruixut, o ridiculització del personatge o bé anant a sac sense embuts. 

Al món polític i periodístic s'ha comentat molt la paròdia musical de dijous passat amb Oriol Junqueras com a protagonista:

Què, molt a sac, oi? Sense cap subtilesa...

Si li sembla transcric només la part inicial de la lletra, perquè de vegades un text cantat passa més desapercebut que un d'escrit: 

"Jo sempre les veig passar. No em vull definir perquè espero el meu moment per presidir. A Berga una detenció i conflicte en el Govern, dono suport a Puigdemont perquè sóc vicepresident. Però si després els de la CUP critiquen al Jané, jo canvio d’opinió i em moc segons cap on bufa el vent.

No em penso definir, no veig el per què si per mi serà sempre millor jugar els dos papers. Com ningú jo m'adapto sempre a cada entorn, radical o moderat, sóc el vicecamaleó"

Com va dir un polític a qui li vaig mostrar el vídeo: "I aquest era molt amic d'en Toni Soler, oi?"

 

Una dona farta de ser usada

Irene Villa era una nena quan va patir un atemptat d'ETA. Va salvar la vida, però les conseqüències físiques i psíquiques van ser greus. 

Va succeir en un moment en que una part de la societat ignorava les víctimes i una altra intentava aprofitar-se'n per obtenir rèdits polítics. I ara que ETA ja és un record, un dels passos de la reconciliació serà que qui assassinava a qui pensava diferent, o ni tant sols tenia opinió, demani perdó i ofereixi la mà de la reconciliació. Però, a un altre nivell per suposat inferior, hi hauria d'haver un pas que dubto que es faci: que qui va aprofitar-se de les víctimes per guanyar vots o vendre diaris, també demani perdó per usar el seu dolor sense cap mena de compassió ni escrúpol. 

I d'això en sap molt Irene Villa. Fins que va tenir prou serenor per adonar-se'n, polítics i periodistes van abusar del seu dolor. Ja és prou bèstia patir un atemptat com perquè personatges sense moral se'n aprofitin en benefici propi. Fastigós. Repugnant.

Un dels de la colla és Jaime Peñafiel. Aquesta setmana s'ha fet l'ofès perquè Irene Villa té la seva pròpia opinió i no la que ell voldria que tingués. I aquest va ser el seu comentari a El Mundo en aquella clàssica secció del A favor i el En Contra:

Peñafiel va rebre a twitter la resposta de dues víctimes del terrorisme: Eduardo Madina, a qui ETA el va deixar coix i Pilar Manjón, a qui el jihadisme li va assassinar un fill l'11-M.

Però la gran resposta va ser la de la pròpia Irene Villa:

No cal afegir res més. 

 

Què li passa a la reina?

La premsa especialitzada en letizianisme ha tingut una setmana molt okupada. Esclar, com que la reina va aparèixer en públic, hi va haver tall...

Una de les coses que ha preocupat molt ha estat la cara de pomes agres que va regalar-nos durant la seva estada al Congreso de los Diputados en la cerimònia d'obertura oficial de la legislatura. "La reina està seria. Què tindrà la reina?".

Per sort, i es veu que gràcies a una faldilla, sa majestat va recuperar l'humor. Al menys una miqueta:

Però això no explica el gran misteri que neguiteja els letiziòlegs (i les letiziòlogues). Què està passant a la part posterior de la cama de la reina, eing? Què ens estan amagant? 

 

El dret a la vida privada dels personatges públics

Nolito és un futbolista que va estar a les categories inferiors del Barça. I tenia futur, però aquí no van acabar de sortir-li bé les coses i va haver de marxar a buscar-se la vida. I ja llavors, quan es parlava de la seva biografia, es deia que la seva infantesa havia estat molt complicada perquè la seva mare va abandonar-lo.

Ara Nolito és molt famós. Juga a la lliga anglesa, és internacional, guanya molts milions, totes li ponen i... la seva mare biològica continua allà mateix:

Diverses coses a comentar:

1/ si mira a l'inici de tot de la noticia veurà que està etiquetada com a "futbol". Sí, és futbol? Segur?

2/ Nolito, per molt famós que sigui, té dret a que no remenin en la misèria humana de la seva mare?

3/ és ètic aprofitar-se de la malaltia d'una dona que s'ho gastaria tot i més en la seva addicció per jutjar Nolito?

4/ creu, com crec jo, que el titular i el primer paràgraf queden negats pel segon paràgraf?

5/ algú està en condicions d'assegurar si el que fa o deixa de fer Nolito ho fa perquè creu que és la millor manera d'ajudar a la seva mare?

6/ fins a quin punt els fills són responsables dels seus pares? Algú que ha estat abandonat per la seva mare biològica i que se'n ha sortit sense ella, ha de fer-se'n càrrec?

7/ ser milionari t'obliga a fer coses que no s'exigiria a una altra persona en la mateixa situació que Nolito?

 

La noticia esportiva de la setmana

I si a l'apartat de "futbol" tenim el cas de la mare de Nolito, al d'esports hi tenim el pèl de Rafa Nadal:

La noticia és molt transcendent, però el més important és que ens permet recuperar la peça elaborada al seu dia, quan van ser detectades les primeres alarmes:

Això sí que és una pèrdua!

 

Haver de desmentir la veritat que alguns construeixen

Gerard Piqué negocia contractes, té una empresa de tecnologia puntera, es recupera de lesions, salva partits, viatja pel món... i ha de dedicar-se a desmentir per twitter el que s'inventa certa premsa de Madrit (concepte) que no pot estar-se ni un moment sense estar inventar coses sobre ell. Sempre insinuant que és poc espanyol:

Ara sí que ha quedat prou clar, o en Piqué ha falsificat la foto?

 

L'antipropaganda

Un clàssic entre els clàssic és la guerra entre els diaris de paper de Madrit (concepte). Que si jo tinc més lectors que tu, que si els tinc jo, que si jo tinc més visites, que les tinc jo... 

Dimecres, però, va haver-hi una simpàtica novetat consistent en afirmar en portada que la competència és una ruïna. Ah, per cert, qui ha fet més gran la mida de la noticia en qüestió ha estat un servidor. Per destacar-la.  

Opinar a twitter

Algú ha agafat el vídeo més compartit dels últims dies i l'ha convertit en una metàfora del que passa sovint a twitter. Amb el resultat final, deixem els moments mèdia d'aquesta setmana i comencem ja a patir pels que haurem de suportar la setmana vinent: