Ho sento, però m'he perdut. Hi ha tantes llistes noves, tants canvis de persones que anaven en unes llistes i que ara van en unes altres que no tenen res a veure amb la llista en la qual anaven fins ara i, sobretot, hi ha hagut tants fixatges mediàtics, que ja no toco ni quarts ni hores. Vaig llençant molletes per l'actualitat a veure si aconsegueixo saber quin és el camí per on van. I per on vaig.

A qualsevol ciutadà que ha sortit una miqueta per TV fent qualsevol cosa, poden oferir-li anar en una llista per les eleccions generals. I el més apassionant és que molts ho accepten. Sense cap mania. ¡Visca la gent que creu en les seves possibilitats, encara que les seves possibilitats siguin les mateixes que tinc jo de guanyar una loto de 50 milions d'euros!

I si resulta que el mediàtic sap que de la unió de la P amb la A en surt PA, pot arribar a ser cap de llista. O ministre. I no em faci dir noms, que soc molt bona persona. Tant li fot que no hagin fet política en sa vida, ni que ni tan sols hi hagin viscut ni tinguin cap relació amb la circumscripció a la qual han de representar. Pa qué? Estem canviant la manera de fer política per sobre de les nostres possibilitats.

Miro algunes llistes al Congreso i tinc la mateixa sensació que si mirés la llista dels participants en una edició de Supervivientes. Gent que és famosa perquè surt a la TV i que surt a la TV perquè és famosa. Ah, i sobretot, sense professió coneguda. Bé, a part de sortir per TV, que certament és una ocupació a la qual has de dedicar temps. I si te'n vas tres mesos a una illa a cridar, barallar-te, aprimar-te i posar-te moreno selvàtic, encara més.

I miri, que alguns diputats que escalfaran escó no en tinguin ni idea de res no és cap problema. Per això hi ha els assessors, els assistents i els experts dels partits, per fer que tot funcioni. I sort n'hi ha ara mateix que siguin aquestes persones qui fan funcionar el sistema. El problema (greu) comença a ser a les ciutats i als pobles. I en aquestes municipals és quan s'està notant més.

Falten dos mesos per a les eleccions locals i hi ha molts i molts pobles on encara ara no estan clars ni els candidats ni quins seran els partits i les coalicions definitives. Se suposava que a l'administració que és més a prop de la gent les coses eren diferents i es veu que no. Se suposava que la gent votava les persones, el veí que coneixes de tota la vida i que fa temps que té al cap com s'han de fer les coses, i això està començant a canviar.

A BCN, efectivament, la cosa ha derivat en un càsting de telerealitat barrejat amb la dona barbuda i l'home que ho tenia tot doble. Però la ciutat ho aguanta tot. Hi ha una administració prou potent perquè hi mani una roda de tractor i allò no acabi com el rosari de l'aurora.

La situació que posa els pèls de punta la veiem en ciutats mitjanes i en pobles. Amb quin projecte es pot presentar algú que avui encara no sap si serà candidat o no? És possible en només dos mesos assumir que ets el candidat, pensar un model de ciutat que sigui coherent i possible, redactar-lo i fer campanya per explicar-lo? Sí? Segur?

Doncs sí, segurament deu ser possible perquè passarà. I veurem com als plens de molts ajuntaments s'hi acabaran asseient uns personatges que la gent no sabrà qui són i ells tampoc no sabran qui és la gent i amb prou feines sabran el nom del poble. Espectacular!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat