Radiografia ràpida de la professió periodística quan som a punt d'arribar a l'any 2020: el clic ho és tot. Sense clics no sobrevius. Això fa que els mitjans de comunicació no informin sinó que intentin vendre el seu producte abans que ho faci el competidor. I amb la venda d'actualitat passa igual que amb el berenar dels nens. Què és més llaminer, un pastís o un bròquil? Doncs els lectors són com els nens i prefereixen majoritàriament pastís, que engreixa però li provoca plaer.

Això explica que, sobretot a les televisions, vagin tan buscats els tertulians polèmics. Se sap qui són perquè en cada paraula excretada hi inclouen tres insults, sis mentides, catorze manipulacions i un sectarisme tan superlatiu que l'ésser humà encara no ha estat capaç d'inventar un mètode per poder mesurar-lo. El poti-poti és letal perquè estimula als “seus” espectadors que es quedin enganxats a la pantalla absolutament fascinats i emprenya els espectadors que pensen com "els altres”, que també s'hi queden enganxats, però per vomitar improperis.

No és informació, és entreteniment. No és periodisme, és espectacle. És un pastís darrere l'altre fins que l'espectador explota d'un atac de sucre en ple cervell.

I és així com a les taules d'opinió hi seuen traficants d'informació provinent de les clavegueres de l'Estat, buscavides que venen fum, gent conflictiva amb qui és recomanable no tenir-hi cap mena de contacte fora del plató, manipuladors sense cap escrúpol a qui no els importa anar arruïnant la vida de gent innocent i venedors d'elixirs màgics que no només menteixen deliberadament sinó que s'inventen les entrevistes.

Tot això és un preàmbul per intentar ajudar a entendre per què Vox ha anunciat que seguirà vetant la presència a les seves seus de segons quins periodistes molestos i que no passi res.

L'excusa dels ultradretans és que hi ha mitjans que menteixen quan parlen d'ells, cosa que venint d'aquest partit té molt de mèrit. Per la cosa de la mentida, em vinc a referir. Ja van intentar la censura durant la campanya però la Junta Electoral Central, invocant l'article 66.2 de la Llei Electoral, els va dir que “els mitjans privats estan obligats a informar respectant els principis de pluralisme, igualtat, proporcionalitat i neutralitat, un mandat que difícilment podrien complir si les formacions polítiques poguessin discriminar entre uns mitjans i els altres a l'hora d'accedir als seus actes públics de campanya”. Doncs bé, ara Vox va més enllà i afirma que si els obliguen a acceptar els mitjans crítics, deixaran de fer rodes de premsa. I això, naturalment, els aniria perfecte perquè així evitarien definitivament que algú els fes preguntes incòmodes.

Si aquest fos un país normal, amb uns mitjans de comunicació normals en mans d'empreses normals, amb periodistes normals i no periodistes hooligans que treballen per als partits i no per als ciutadans, aquest debat s'hauria acabat ràpid. Que Vox no vol periodistes incòmodes? Doncs tota la professió es planta i no s'informa de Vox. Ni un sol segon. Zero. Res. Vox deixa d'existir als mitjans. Cap menció, cap informació, cap entrevista, cap referència a la seva activitat parlamentària. I si hi ha un debat al Congreso, quan arriba el seu torn s'emeten altres continguts. I, au, que s'espavilin a mentir i a manipular a Twitter i a Facebook a veure què passa.

Lamentablement això no serà així perquè molts dels perfils de periodistes citats més amunt són de Vox, perquè hi ha empreses que no només simpatitzen sinó que són Vox i perquè parlar de Vox dona clics i audiència. I per tant, diners.