Als informatius del dia, el coronavirus ha estat la tercera notícia. Per darrere de la Renda Mínima Garantida i de Nissan. Dos mesos i mig després, ja no estem les 24 hores pendents del que li passa o li deixa de passar al virus, que, de fet, és el que ens passa a nosaltres. Ara mateix només en són vint-i-dues.

I estem saturats, esgotats, exhausts, derrotats... No podem més. El nostre castigat cervell ara mateix és com un vagó de tren de Rodalies a les 8 del matí AC (abans del coronavirus). Allà dins, les lleis de la física determinaven que era impossible que hi cabés un sol àtom més, però s'obrien les portes i encara hi pujaven 50 persones més. Doncs bé, la nostra neurona està igual. Amb una diferència no menor: ara sí que ja no hi cap res més. Ni empenyent amb la força d'una manada de nyus. Ni una informació. Ni una trista dada. Ni una xifra. Ni una recomanació. Ja no ens queda espai. No ens hi cap ni una pipa sense sal. Pelada.

A mitjan març, i d'un dia per l'altre, vam haver de fer un canvi radical en les nostres vides. La personal, la familiar, l'afectiva, la sexual, la d'amistat, la laboral, la ciutadana, la de lleure, l'econòmica... Tot a la vegada. Un divendres teníem una existència més o menys organitzada i l'endemà ja no sabíem ni si tindríem futur. Pam! I a partir d'aquí un món totalment desconegut farcit de prohibicions, ordres, instruccions, informacions, desconcert, mort, por, desconeixement, inseguretat i, sobretot, desgast mental.

Però com si no en tinguéssim prou amb el que estava passant i amb els que ens estava passant, les “autoritats”, a més, es dedicaven a esgotar-nos mentalment passant del blanc al negre, del negre al vermell i del vermell al groc. Contínuament. Ens han espremut la neurona i amb tants canvis de criteri afegits ja no toquem ni quarts ni hores. Els ciutadans sentíem al matí l'anunci d'un ministre, el Presidente deia una cosa diferent al migdia i quan els venia bé publicar-lo al BOE (que és el que compta), la cosa no tenia res a veure amb les dues versions anteriors. I posteriorment encara venien les modificacions de les modificacions. I això diversos cops a la setmana i amb temes sobre els quals no en teníem ni idea.

Ara mateix ja no sabem si els guants van bé o no. Els experts diuen que no, però a moltes botigues ens obliguen a posar-nos-els... quan n'hi ha. I amb les mascaretes passa igual. Ara que ja dominem que si la FFP1, la 2, la 3 i la de doble tirabuixó amb folre i manilles, han aconseguit que no tinguem ni idea de si realment serveixen d'alguna cosa o no i quan les hem de dur. I si les de tela fan res o què. I després tenim el meravellós món de les fases del desconfitament (sí, sí, he escrit desconfitament perquè estàvem confitats) són un despropòsit.

Fa uns dies un alt responsable de Protecció Civil m'explicava les dificultats que es trobava ell, que és qui ha de saber-ne, per respondre totes les consultes que li feien. Entre que tenia zones en fase 1 i altres en fase 2, que no és el mateix una ciutat que un poble agrícola o un amb platja i que li venia un que havia sentit a la ràdio que no-sé-qui havia dit no-sé-què i que li venia un altre que havia llegit no-sé-on que un altre no-sé-qui havia dit un altre no-sé-què, ell anava perdut. Imagini's nosaltres!

I ara els nens. ¿Sap tot allò que havien dit sobre si s'encomanen o no, si encomanen o sí i que res d'anar a l'escola? Doncs de tot allò, res. Avui. Veurem demà. Ah, i esperi's, que també hi ha això de la hidroxicloroquina. De la salvació total que era aquest invent ara hem passat a suspendre els assajos clínics en alguns països perquè, diuen, els estudis que l'avalaven “contenen irregularitats”. I Trump prenent-se’l amb els cereals de l'esmorzar. I allà està ell anar fent piulades que Twitter li marca com a mentida o com a enaltiment de la violència.

Com diria el mestre Cuní, prou, prou, prou!!! No podem més. Deixin-nos en pau. Pensin que patim una fartanera en fase infinita (com per dir una xifra a l'atzar) i estem a punt de desitjar tornar a parlar del procés. Eh, però fins i tot recuperant allò de la Comissió de Venècia i allò altre de la Llei de la Claredat del Canadà. Fixi's què li estic dient...