Donald Trump és president dels EUA perquè va obtenir més vots que la seva rival. Per tant, és un president democràtic. Però la seva manera d'entendre la política, la manera de fer-la i, sobretot, el que diu i com ho diu, li han generat crítiques des del primer dia. Sobretot per part dels mitjans de comunicació, que l'acusen de mentider, de creador i propagador de fake news i de no estar capacitat per ocupar el càrrec que ocupa.

Mentrestant, els seus electors estan encantats amb la manera trumpista de fer les coses. Normal, van votar-lo perquè fes exactament això i això és el que n'esperen. I Trump reacciona a les crítiques de la premsa criticant ell la premsa i dient que són ells els que menteixen, que són ells els que manipulen i que són ells els que creen fake news per intentar fer-lo callar. Li sona?

Però fa temps circula la brama segons la qual gent del seu entorn pròxim el manté apartat de certs temes i de certes decisions perquè no passi com en l'acudit aquell del “¿Pa qué? ¿Pa cagal·la?”. Vaja, que per evitar que fiqui la pota en alguna qüestió i es creï un problema de difícil solució, hi ha coses que van en direcció a la seva taula i que són aturades per membres de l'administració abans d'arribar-hi. No fos cas que les signés i es provoqués una crisi mundial.

I ara resulta que la brama s'ha fet realitat gràcies a un article anònim titulat “Jo sóc part de la resistència interna de l'administració Trump”, que es va publicar dimecres en un dels diaris que provoca més urticària al senyor POTUS, el New York Times.

Així com per resumir, el text explica que són diversos els membres de l'administració que, per evitar els famosos “impulsos” de Trump, tenen una mena “d'Estat paral·lel” que es dedica a “boicotejar parts de la seva agenda”, perquè el president “actua d'una manera nociva per a la salut de la República”.

L'autor afegeix que l'arrel del problema és “l'amoralitat del president” i una manera de fer “superficial, inefectiva, conflictiva i impulsiva”, que genera una situació complicada, ja que Trump “no està ancorat en cap principi discernible que guiï la seva presa de decisions”, que de vegades són tan temeràries “que després cal rectificar o esmenar”.

Però l'anònim tranquil·litza l'opinió pública: “Els americans han de saber que hi ha adults a l'habitació”.

I des de dimecres que dono voltes a la cosa i em faig moltes preguntes. I algunes d'aquestes preguntes no me les sé contestar.

Personalment, considero Trump un ésser menyspreable i repugnant. Sobretot com a individu. Ho sento, però és així. Són les formes, la imatge, l'actitud, la manera de parlar, la manera de moure's, la manera de tractar la seva dona... Però, com deia al principi, una majoria de votants dels EUA el troben una persona tan encantadora i brillant que han confiat en ell per convertir-lo en president. I no se'n penedeixen, al contrari, n'estan orgullosos. O sigui que, segurament, l'equivocat soc jo. Segurament, també, perquè jo no visc allà i no veig el món com potser el veuria si hi visqués. Potser.

El cas és que un ignorant egòlatra que actua per impulsos irracionals dirigeix el país més poderós del planeta perquè la majoria ho ha decidit, però hi ha col·laboradors seus que, per evitar la catàstrofe i per protegir el país, prenen decisions en nom seu. Molt bé, i on és la línia?

És a dir, on acaba la capacitat de prendre decisions de qui ha estat triat per prendre-les i on comença l'espai en què l'Estat decideix que qui ha triat el poble està incapacitat per prendre aquestes decisions? On és la línia en què l'Estat (o sigui, tots) ha de poder protegir-se de qui ha estat votat per la majoria? Qui decideix que una decisió presa per qui ha estat elegit per la majoria és bona o dolenta? Qui decideix quins són els interessos de l'Estat?

I no només als EUA.