Apujo la persiana. Avui toca sol. Avui, el dia en que falten unes poques hores a Espanya i unes quantes més a Catalunya perquè hi hagi canvis en les mesures de confinamenta de la cosa. Quins canvis? Doncs ja m'agradaria saber-ho, ja. Sobretot després de sentir les explicacions de Pedro Sánchez. Bé, i en dic explicacions perquè tinc un dia optimista.
Situem-nos a les 15.11, l'hora en que hi ha hagut un embús. Concretament de presidents. Des de les 15.02 estava compareixent el President Torra i nou minuts després ha aparegut el Presidente Sánchez. O sigui, en un moment en que la ciutadania va més perduda que un servidor intentant aclarir si les mascaretes al final serveixen realment o no per alguna cosa, qui ens han d'explicar què i com, han comparegut de dos en dos. Perquè si estàs per un, no puguis estar per l'altre. Perfecte.
Total, que entre les 15.11 i les 15.50 han coincidit tots dos i quan Sánchez ha acabat, Torra encara ha continuat una estona. Servidor s'ha dedicat bàsicament al Presidente ja que tenia molt d'interès en saber què proposa exactament fer aquest dilluns a Espanya (dimarts a Catalunya), que justament és el contrari del que proposa el President. Però abans de comentar què ha explicat, m'agradaria compartir amb vostè dues de les seves boniques frases expressades: “No podemos deponer las armas y tenemos que seguir combatiendo” i “tenemos que hacer frente a la guerra i a la posguerra”. Per cert, li recordo (a vostè i a ell) que estava parlant d'un virus i no de l'illa Perejil. Sense saber-ho, el President Torra el responia des de la Casa dels Canonges recomanant el discurs d'ahir del president federal alemany, Frank-Walter Steinmeier. Entre altres coses va dir: “No, aquesta pandèmia no és cap guerra. No hi ha nacions contra nacions ni estats contra estats sinó que és una prova a la nostra humanitat”. Doncs això.
Per tant, si vostè tenia dubtes sobre què passarà a partir de demà, no pateixi que ara jo li ho explico amb una total claredat. La mateixa que l'expressada per Sánchez.
La part sucosa de la cosa ha començat amb un “vull ser molt clar”. I tothom sap que quan algú comença així una exposició és com quan sentim “faré una pregunta molt clara” o “vaig acabant”. Només és un preàmbul que indica totalment el contrari del que succeirà. I a partir d'aquí Sánchez ens ha explicat que ha pres una decisió que realment no està prenent. O sigui, no entrem en cap segona fase, continua vigent l'estat d'alarma i tothom a casa. “L'únic que finalitza és la fase extrema d'hibernació”, ha dit. Vaja, com quan es desperta la famosa marmota Phil, el Nostradamus de la meteo, i depenent de cap on mira sabem si les setmanes següents farà fred o no. Ara bé, demà a Espanya milions de persones han d'anar a treballar. A treballar quedant-se a casa? Sí, és la famosa paradoxa del treballador d’Schrödinger, que està confinat i a la vegada va a la feina. Ah, i ha recomanat que, si pot ser, hi vagin en cotxe particular perquè així hi ha menys risc de contaminar-se. Però vaja, que si no hi poden anar en cotxe i han d’agafar transport públic, no pateixin perquè els cossos de seguretat repartiran mascaretes. Quantes? Sánchez ha dit que 153 mil. Per tant, si demà van a treballar 153.001 persones, n'hi ha un que s'haurà de tapar la boca i el nas amb la funda del mòbil i un parell de gomes de pollastre. I, aquestes mascaretes, a qui les hi repartiran? A la gent que es quedarà a casa perquè continua el confinament, però que sortirà a treballar. Queda tot prou clar, oi?
El que no ha explicat Sánchez és 1/ Què passarà amb els treballadors que no vulguin posar en risc la seva vida, decideixin quedar-se a casa i els facin fora de la feina, 2/ Què passarà penalment amb els empresaris a qui se'ls contagiï un treballador i mori. Perquè resulta que el Gobierno ha introduït un canvi en el reial decret 13/2020 de 7 d'abril segons el qual en cas de contagi al lloc de treball, la culpa és de l'empresa, 3/ Què passa, novament, amb els autònoms, en general. Però també si es contagien, perquè també és responsabilitat seva i 4/ Què passa amb el petit comerç, inclosos els bars, que fa un mes no ingressen, paguen religiosament els seus impostos i quan puguin obrir veurem qui entra per la porta de la seva botiga. I que, si han de tancar ja s'espavilaran perquè no anirà ningú a ajudar-los. I no hi anirà ningú perquè, com els autònoms dels altres àmbits, no tenen cap força, ni són cap grup de pressió polític i no estan coordinats com per tallar una autopista o muntar una manifestació davant d'un consolat. Són la part de la societat que genera el comentari aquell de “Ai mira, han tancat”. Si esclar, però qui ha tancat té nom i cognoms, té una família i unes factures per pagar.
I què passa amb el que m'explicava el meu amic dentista: “M'obliguen a obrir, però no tinc material de protecció pels meus treballadors perquè la poca cosa que teníem se l'han endut. Som una feina amb molt de risc i no podem prendre les mínimes mesures per evitar contaminar-nos. Però és que tampoc puc garantir la seguretat dels meus clients. Què passa si una persona agafa el coronavirus a la meva consulta i es mor? Des del punt de vista legal i amb la nova llei, en sóc responsable, però després hi ha el meu càrrec de consciència. Amb aquest panorama, què faig, acomiado els meus treballadors per garantir-los la seva seguretat sanitària? Però comiat-comiat perquè com que sóc servei essencial, no puc fer un ERTE. Que els dono a triar, l'atur o evitar contagiar-se?”.
En definitiva, tot molt clar. Claríssim sobretot la mamera com assumim amb una enteresa digna d'elogi que mentre ara cada dia estan morint a Espanya entre 650 i 700 persones per culpa del coronavirus, hem de tornar a la feina perquè “això no pot parar”. Sense que ningú ens expliqui què és exactament “això” que “no pot parar” (i si pot ser amb xifres), per què no pot parar (amb xifres), ni qui ho ha decidit realment. I és que, com piulava el periodista Marc Serra (RAC1) “Recordeu: a partir de dimarts podeu estar tancats a la feina amb 15 persones més però quan plegueu, si no teniu gos, cap a casa”.
Bé, podeu estar a la feina o a Montcada i Reixac i parlant molt estrany:
