Apujo la persiana. Poso la ràdio i sento la xifra de morts del dia. Un horror. Són tants que quan això acabi no sabrem ni la gent que ha acabat morint. I, a part dels personatges famosos que anem sabent cada dia, a la llista ja hi comencen a haver-hi morts que tenen cara, que no són un número. Morts dels quals en sabem el seu nom perquè els coneixíem. Amics, familiars d'amics o de companys de feina, coneguts del barri... A una amiga se li ha mort una àvia en un poble on tothom la coneixia i era una institució. I no és que no puguin ni fer-li una humil cerimònia de record, és que no van ni poder acomiadar-se d'ella perquè no podien ni ser a l'hospital. Si li sóc sincer, quan això s'acabi no sé com ho entomarem. Per alguna banda haurà d'acabar petant, però no tinc ni idea de com ho resoldrem individualment i col·lectiva.
A mig matí he sabut que el meu amic dentista té el virus. Li van fer la prova perquè era personal de risc i va donar positiu. Però no té cap símptoma. Ni febre, ni tos, ni malestar, ni pèrdua de l'olor i el gust. Sap que el té perquè li han fet la prova. Senzillament. Si no, s'estaria a casa seva com s'hi està ara, però no ho sabria. Mentre m'ho explica penso en els milers de persones que potser el tenim i ni ho sabem. Ni ho sabrem mai. Inquietant.
Amb el canvi horari, ara rebo el que ahir -hora seva- em va escriure el col·lega que és a Colòmbia: “Al barri on visc, l'altre dia ‘algú’ (una nena!!) va ‘veure’ un paio que normalment viu a España, tornant a casa seva, al carrer del costat (això diu la nena). Els veïns del meu carrer, alarmats, quasi convoquen un ‘comando’ per anar a veure què passava. Al cap de 10 minuts vam rebre un whatsapp on es deia que ‘anéssim en compte’ perquè al nostre barri ja hi havia el primer cas de Coronavirus. Avui, dos dies després, ningú sap on és aquest paio i si existeix realment. Els meus amics ja no em deixen sortir de casa ‘per si de cas’. Pensen que si la gent sospita que sóc “de España’, puc tenir problemes. ¿Saps com els pobres xinesos al principi de la pandèmia, que la gent s'apartava d'ells perquè tots estaven contaminats? Doncs els espanyols són els xinesos de Colòmbia”.
Avui toca sortir a comprar. Bona manera de saber de primera mà com està el món. El fruiter m'explica una cosa en la qual no hi havia caigut i que m'ha preocupat. Les empreses que servien fruita i verdura a restaurants i escoles, naturalment han perdut els clients, sí, però hi ha una cosa pitjor. Els distribuïdors que compraven a les grans empreses productores han de continuar comprant-los la mateixa quantitat de producte que abans perquè si no ho fan s’arrisquen a que quan d'aquí unes setmanes tot torni a la normalitat, aquestes grans empreses no els vulguin subministrar el producte. El problema és, què en fem de tot aquest menjar fresc que continua sortint al mercat cada dia i que aviat ja no es podrà consumir. I la solució tampoc no és que no arribi al mercat, perquè llavors es quedaria aturat en origen perquè la producció no es pot aturar un mes o un mes i mig. Total, que centenars d'empreses han de pagar per un producte que continua venint, que ara no venen i que segurament ja no podran vendre.
I parlant de productes que no es venen... Avui a les 15 hores hi ha hagut compareixença de la portaveu del Gobierno posterior al Consell de Ministres. Tenint en compte la situació, esperava poder veure-la per diverses cadenes. Doncs no, només l'ha ofert en directe el Canal 24 horas de TVE. I, esclar, com que molta gent no l'ha pogut seguir, encara no saben que una de les decisions anunciades és que els autònoms pagarem la quota del mes de març, com si res hagués passat. Quina barra. Per no dir una paraula més grossa i que se m'enfadi algú. Ara no és moment de demanar sinó de fer, però que centenars de milers d'autònoms que aquest mes no ingressaran un cèntim hagin de pagar els famosos 300€, frega el concepte "impost revolucionari".
Com que és dimarts, toca anar al Tot es Mou de TV3. Això em permet comprovar que a les 6 de la tarda, l’àrea metropolitana de BCN és com un diumenge d’agost a les 10 del matí i que a dos quarts de nou del vespre és com si fossin les 12 de la nit d’un 14 de gener plovent i a zero graus.
Vaig amb guants de casa i a la porta del recinte la persona de seguretat m'ofereix una mascareta. La sensació que he tingut avui entrant al plató ha estat com si hagués entrat a un quiròfan. Per la llum, el silenci, la fredor de l'ambient, les mascaretes... Als pobres operadors de càmera només els faltava dur les bates i operar-me. Al costat de la meva cadira hi havia una petita tauleta amb una ampolla de vidre amb aigua, un got de plàstic i un tovalló. Cada un dels tres que érem a la taula teníem la nostra. Personal i intransferible. I no com normalment, que la cosa funciona de la següent manera: el gran Quim aprofita algun moment o altre per passar amb una ampolla, sense que se'l vegi per pantalla, i ens va omplint els gots de vidre de colors que hi ha disposats.
Per cert, patia perquè he estat tot el dia esperant la trucada del meu amic de Madrit (concepte) “que sap coses” a veure si tenia més informació sobre la seva especulació d'ahir del Rei emèrit i el coronavirus i pensava: “Com em truqui mentre sóc al directe...”. I, efectivament, així ha estat. I quan després l'he trucat ja no m'ha agafat el telèfon. A veure si demà tenim sort.
Abans de tornar cap a casa, missatge del gestor. Està desbordat. Per dos motius: 1/ Es passa el dia llegint la lletra petita dels decrets que van aprovant les diferents administracions i 2/ Mentre llegeix la lletra petita no para de rebre trucades, missatges i correus de clients que li pregunten, desconcertats, si podran mantenir les empreses obertes i l'activitat. Li demano si creu que podran i la seva resposta ha estat: “M'agradara tant saber-ho. Espero que sí, però això fa mala cara”.
Mentre sopo, no puc parar de mirar-me aquest vídeo del president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador:
M'estalvio qualsevol comentari perquè crec que el contingut es comenta sol. Però és que la posada en escena explica les maneres del contingut. Miri com seu ell i com seu la senyora que té al costat, que per cert no és la seva dona. I miri's les cares que va fent ella. A ell li han posat fins a quatre postres diferents davant seu i ella no té ni plat. Amb una imatge com aquesta, com vol que no digués el que va dir?
I així ha passat un nou dia. Un dia més que restem dels dies que falten per tornar a fer coses tan oblidades ja com abraçar-nos.