Ha mort una dona jove. Mare i filla. I un nen ha quedat orfe. I uns pares han enterrat la seva filla. Una dona famosa, que estava malalta però que va lluitar contra la malaltia. Una dona, la imatge de la qual passant revista a unes tropes i embarassada serà una fotografia icònica que explicarà un moment. I ha mort sola. Uns quants temes per reflexionar, no troba? I no parlem de política sinó de la vida.

Sí, ja sé que al món de la gent anònima cada dia passen coses d'aquestes i de més terribles. I ningú en parla. Però quan les coses que li passen a tothom també li passen a algú que té una projecció pública, agafen una dimensió que acaba provocant conseqüències quotidianes.

Molta gent, quan ha conegut la mort de La Chacón (mai Carme ni Carmen, ella era La Chacón) i com ha anat tot, segur que s'ha aturat un moment a pensar. Sobre la provisionalitat de tot plegat, sobre els que ens estimem, sobre aquella paraula que no hauríem d'haver dit i vam dir, sobre els oblits que de vegades tenim amb els que ens envolten, sobre la soledat o sobre decisions que hem hagut de prendre perquè no ens quedava altre remei.

Possiblement l'impacte de la mort d'una persona jove i coneguda ha fet que aquest matí hàgim abraçat amb més força els nostres fills. O els nostres pares. O potser avui hem enviat un missatge a un amic de qui feia temps no en sabíem res només per saludar-lo i preguntar-li una cosa tan senzilla però tan humana, quan es pregunta volent saber de veritat la resposta: com va tot?

Potser la mort de La Chacón, a primera línia en un món on les punyalades van com el pol·len a la primavera, farà que uns quants reflexionin sobre si val la pena fer segons quines coses.

I, sí, tot plegat potser només durarà un minut. O dos. I un cop passat aquest espai de temps, la vida continuarà sent “una gran merda”, com deia un veterà, i afectat anímicament, líder del PSC aquest migdia a la seu del partit. Però, tant se val la durada de la pausa. El que importa és que hagi existit el moment.

El que importa és que un dia mor algú famós, jove, filla i mare, que la majoria coneixien de sortir per la tele, i això provoca que s'aturi per uns instants la roda de la “gran merda” on estem instal·lats i retornar-nos al món del que importa realment. I després tot tornarà a la trista realitat. Però, malgrat la brevetat, servirà per omplir de caliu la memòria col·lectiva d'algú que va morir sola, com cada dia moren soles desenes de persones anònimes. I com que era coneguda, potser l'impacte també servirà per dir avui a algú que l'estimem. I que ens tindrà pel que faci falta.

Tant en tan poques paraules...