La costella ha marxat uns dies a Alemanya per tal d’honorar la parentela jueva (d’una resistència admirable, cal admetre-ho, perquè sobreviure a Hitler amb aquest cognom ja té prou conya) i he pogut experimentar l’eufòria de la vida desaparellada. El frenesí d’un home sol rau, en primer terme, en el goig de poder estalviar-se certes exigències consubstancials a la cònjuge, com ara fingir cara d’interès mentre et parlen d’algun afer quotidià que et resulta incomprensible o, mercès a les exigències de la desconstrucció, dissimular que pots aproximar-te als problemes de l’altre en termes emocionals, tot i que pensis que aital perspectiva sempre acaba en el més absolut naufragi. Aquestes són dues demandes típicament femenines a les quals els mascles, fatalment tolits, prestem poca atenció, car la natura ens impulsa a ser dignes providers de la llar i a tintar l’ambient de certa seguretat; la resta, galindaines.
La mitologia del rodrigues ha resultat ser una autèntica farsa, puix que, lluny d’aprofitar la llunyania de la companya per abocar-se a la disbauxa, l’home de mitjana edat com servidor només empra l’amnistia per descansar de l’amor, el treball més fatigós d’imaginar. Jo pensava que passaria els dies maldant per fornicar amb la veïna, tornant a casa molt tard després de l’última sessió del cinema (la gent amb vocació d’horari europeu em resulta profundament incòmoda) o omplint el menjador de sopars amicals. Però l’especialitat femenina —a saber, la cruesa— s’imposa fins i tot del nord enllà estant i m’acontento passant més hores que mai a la biblioteca, adormint-me tard mirant alguna pel·lícula prou absurda i, com a màxim pecat corporal, regalant algun cor a les jovenetes amb biquini que m’apareixen a l’Insta. La victòria del totalitarisme, en efecte, és que la castració et sembli agradable.
Anhelàvem la llibertat i només som una caricatura; ho volíem tot i només som uns infants al pati de l’escola
Fet i fet, la visió d’un home sol és de les coses més absurdes que hom pot concebre. Una vegada perduda la virtut corporal-genital, el mascle prototípic s’acontenta pensant que la llibertat consisteix a disparar ventositats a pler, cascar-se-la mirant pornografia turco-germànica (recomano fortament els films de Sibel Kekilli, de forma especial aquells en què apareix un sultà de veu cavernosa que s’exercita en l’art de la salvació de les ànimes) i vagar per Barcelona a la recerca d’amics que ja són torrant-se la pell a Tamariu. Aquests dies he pogut comprovar-ho; la majoria dels que som aquí ens trobem perpetrant activitats nauseabundes, com ara el running a la Mar Bella —amb aquesta xafogor que fot i la panxa aproximant-se’ns al gland— i, en reconèixer-nos, girem la mirada amb una covardia espantosa. Anhelàvem la llibertat i només som una caricatura; ho volíem tot i només som uns infants al pati de l’escola.
La superioritat absoluta de les dones es troba justament en la seva capacitat d’anar totes soles pel món sense impostar tanta comèdia. Només cal vagar per la ciutat, aquests dies de canícula, i veure com les senyores tresquen per la Rambla ben tranquil·les, amb la joia que els regala prescindir dels comentaris absurds dels seus marits, conscients que estan escampant la bellesa mediterrània davant l’enveja de qualsevol forastera. Fixeu-vos si són sàvies les nostres femelles, que eviten la temptació absurda de viatjar durant el mes d’agost (com fan la majoria dels meus coetanis, que malgasten el poc vigor que els resta en illes gregues deplorables o fent el mec al Mas Sorrer, com si tinguessin vint anyets) i es queden a Barcelona per gaudir d’una ciutat que ja era seva. També les reconec i els somric, no caldria sinó, perquè quan fotia un pèl de goig, sovint em demanaven serveis, abans de la vesprada.
A mesura que passen els anys, la llibertat només és un fenomen condicional. Jo l’exercito d’una forma certament barroera, i per això acabo gaudint d’informar a la Spielmann sobre qualsevol aspecte intranscendent del meu horari. Per si no n'hi hagués prou, sovint també li consulto quelcom (on paren les claus del terrat, si cal posar el bitxo a la picada o directament al peixot quan ja estigui prou escaldat, etcètera) perquè tingui la gràcia de fruir de la seva condició superior, fonamentada en imaginar-me com un autèntic desastre pràctic que només farà que empitjorar quan esdevingui berruga. Aquest contracte pot semblar estúpidament superflu, però l’amor —al capdavall— és només la permanent constatació de l’existència d’algú altre, el qual accepta la temeritat de fer-te de crossa per molt que t’emprenyi. Tot això pot semblar-vos una idea ben tòxica, que dirien els cursis, però és el que més s’assembla a l’enyor; així el vull explicar, d’una forma tan bella com crua, perquè consti en acta.