“El teu llibre és una obra mestra”, li vaig dir a Daniel Vázquez després de llegir El príncep i la mort. El tema, però, és dur: la mort del seu fill Marc, de deu anys. Malgrat la tragèdia, és un cant a la vida, però imagina’t quan el llegeixes com a crítica literària i a sobre és la teva parella. Molta gent m’ha dit que no l’ha llegit perquè li fa cosa. Sovint ens quedem amb la por d’empatitzar, de deixar-nos afectar, de sortir-ne tocats, en lloc de pensar en l’aprenentatge vital que ens ofereix endinsar-nos en una història única d’amor.
Estem acostumats a canviar de canal quan una imatge ens fa mal. Una de les coses que més m’atrau de quan he viatjat a l’Índia és tenir en el mateix pla coses tant boniques com desagradables a la vegada. Estem acostumats a tapar les coses que ens desagraden. A anestesiar-nos amb pastilles per no sentir el dolor. A beure massa per esquivar el malestar vital. Per això, quan finalment arriba l’estiu i tens un llibre a les mans, costa triar-ne un que et pugui trencar el cor.
M’ha passat el mateix amb el llibre de Gisèle Pelicot Et la joie de vivre, traduït com Himne a la vida. Em feia mandra haver de reviure, encara que fos entre línies, la brutalitat que supera tota ficció del que li va passar. Per això no l’he pogut llegir fins ara. I he descobert que, a banda d’estar molt ben escrit, és profundament enriquidor. Sí, és una història de la qual coneixem el principi i el final, però desconeixem com se senten les persones que la viuen, més enllà de l’impacte, la ràbia, la impotència, el terror i la crueltat que tots esperem trobar-hi.
També és revelador entendre com el dolor extrem pot separar fins i tot una mare i una filla, segons la manera com cadascuna digereix el que ha passat. Quan entens que el més colpidor no és només tot el que Dominique va fer a la seva família i a la seva dona, sinó la manera com ella ha decidit afrontar-ho. Com no pots engegar també a la merda tota una vida que, malgrat fos un engany, la senties com a feliç. És aleshores quan la frase “la vergonya ha de canviar de costat” adquireix tot el seu significat profund, més enllà d’un eslògan feminista que, per cert, difícilment podria ser més encertat.
Entre les imatges que conservem del cas i la magnífica narració emocional dels fets, és com si es trenqués la quarta paret i el relat ens interpel·lés directament sobre com actuem davant d’aquelles coses que ja no podem canviar. És també un crit semblant al de Primo Levi a Si això és un home: cadascú viu com pot allò que li toca viure.
Mirar de cara i a la cara el sofriment dels altres no ens fa més febles, sinó més humans
Un altre clàssic de l’estiu és anar al cinema, ja que no passa la fresca a cap lloc si no és amb l’aire condicionat. La pel·lícula The drama on surt la Zendaya omple les sales. El títol promet més tragèdia de la que realment ofereix: és la història d’una parella a punt de casar-se i de totes aquelles coses que desconeixem dels altres, detalls que poden ser molt més rellevants que una simple anècdota adolescent.
Però la veritable joia està a la sala del costat: Viatge al país dels blancs, la història de l’Umar Ousman. Fa quatre anys vaig compartir amb ell una TED Talk. No era la primera vegada que escoltava la seva història, però veure’l allà explicant com havia arribat a beure’s la seva pròpia orina al desert, com una desgràcia seguia l’altra i com ell, malgrat tot, era capaç d’ordenar-ho i donar-hi sentit, em va emocionar profundament. Pel seu somriure. Per la seva energia. Per no haver-se tornat boig. Pel seu optimisme. “No estic maleït; és el món qui ho està”, diu el protagonista d’aquesta pel·lícula, també interpretada per Emma Vilarasau. Explica al món què va haver de fer un noi de Ghana per arribar a una Barcelona tan inhòspita com el Mediterrani que es va endur els seus companys.
Al meu carrer, a Sants, hi ha un menjador social on serveixen l’esmorzar solidari. La majoria dels usuaris són homes, i molts són africans. Pensar en la història personal de cadascun mentre baixo les escombraries que després aprofitaran em fa mirar-los d’una altra manera. Perquè el més fàcil és pensar que molesten el barri, que hi ha una allau de persones sense sostre a les andanes. El més difícil és interpel·lar-nos sobre el significat de tot plegat. Avui un d’ells m’ha demanat si tenia diners per menjar al costat del supermercat. Si normalment dono uns tres euros, avui li he donat deu. Li he preguntat d’on venia i m’ha contestat de Nigèria. Li he donat la mà i li he preguntat si necessitava alguna cosa més. Els meus fills m’han preguntat què em passava avui.
I és veritat que veure la pel·lícula catalanofrancesa de Dani Sancho m’ha fet recordar quan ajudava a servir menjar a les Germanes de la Caritat. Elles em van ensenyar que la gent realment té gana de “carinyu” i que cal mirar-los als ulls i preguntar com estan. He après també molt del personatge real de la Montse (la mare catalana del Umar). Podries fer-ne una cosa bonica és el títol del llibre de la poeta Maggie Smith, en el qual explica com va trobar una nova perspectiva escrivint perquè la separació no li provoqués tant de dolor. El fet que l’Umar, el Daniel, la Maggie i la Gisèle hagin volgut explicar-nos el seu patiment és or per veure amb un altre filtre la pròpia vida. Potser aquesta és, al capdavall, la gran lliçó de totes aquestes històries incòmodes: que mirar de cara i a la cara el sofriment dels altres no ens fa més febles, sinó més humans.