La política de la pacificació socialista se serveix de la llengua per espanyolitzar-nos amb anestèsia. Durant el disset i el dinou es van posar al costat de l’espanyolisme més furibund, sense matisos: tots recordem les fotografies dels líders socialistes manifestant-se amb els líders de l’extrema dreta espanyola. Entrats a la fase del postprocés, però, i per poder aparentar una certa coherència amb els conceptes de convivència i normalitat que tenen tothora a la boca, el PSC ha hagut de moderar en aparença el seu espanyolisme —i, per tant, la seva castellanitat pràctica— per poder ocupar el centre polític del país. I per poder distanciar-se dels partits de matriu espanyola amb qui, arribat el moment cru del conflicte nacional, no van tenir cap problema a compartir trinxera. El moment lingüístic que travessa el país és tant cabdal com crític i, bo i sabent que a hores d'ara ja és impossible dir que es fa política tot mirant-se’l de reüll, des del PSC pregonen un discurs lingüístic compungit, folklòric i inofensiu que, en el fons, nega el conflicte amb un romanticisme impostat. Tot plegat és com sentir algú que fa dècades que viu el país sense parlar català, explicar que el català és una llengua meravellosa.
Les veus oficials del socialisme català —sobretot, la veu de Salvador Illa—, s’han posat d’acord per expressar tothora la seva preocupació per la llengua. N’és una mostra més que evident l’adhesió dels socialistes al Pacte Nacional per la Llengua, les declaracions del president Illa —sempre decorades amb elements elogiosos a la plurinacionalitat—, la creació del Departament de Política Lingüística o el comissionat pel català creat per l’Ajuntament de Barcelona. L’estratègia és força evident: posar-se d’esquena a les dades d’ús social del català no era una resposta “neutral” a la situació lingüística, perquè promoure l’assimilació cultural i la minorització de la llengua és l’estratègia de l’espanyolisme frontal que, en realitat, l’únic que aconsegueix és radicalitzar els catalanoparlants que queden.
Els socialistes pretenen conservar l’aspecte catalanista perquè els permet ofegar les evidències de la minorització i erigir-se en defensors de la llengua alhora
Els socialistes saben que la nostra supervivència, la mesura en què ens mantenim dempeus, es beneficia del grau de conflictivitat social que la catalanitat —i, en conseqüència, la llengua— encara tingui a Catalunya. Per això fomenten un sentit de convivència que apaivagui aquest conflicte tant com sigui possible. La convivència que pregonen, però, no és més que una eina per desactivar qualsevol instint subversiu que pugui assenyalar i rebel·lar-se contra una espanyolització que avui ja és més que evident i que, més enllà de la convivència, té al darrere una estructura cultural, econòmica, política i judicial que la fan possible. Aquest últim any, el PSC s’ha sumat a qualsevol proposta política i cultural que els permetés bastir una aparença d’interès pel català, i ho han fet precisament per desactivar el conflicte lingüisticocultural que és el cor de l'ús de la llengua. Han entès que el seu amoïnament figurat per la salut del català, si no té conseqüències pràctiques que el facin útil, necessari, indispensable, si no apunta responsabilitats, si no explica en favor de quina llengua el català perd presència a Catalunya, pot generar una sensació d’aconflictivitat que l’acabarà condemnant encara més.
Tot això podrien ser coses que em faig sola, conspiranoies que una s’inventa tot mirant el sostre abans d’agafar el son. Però la comissionada pel català a Barcelona, la Marta Salicrú (Radio Primavera Sound), sempre deixa les coses clares. És d’agrair. En una entrevista a l’ARA, explicava que “Amb la confrontació no hi tenim res a guanyar en la defensa del català”. Fa uns dies, va fer unes declaracions en què deia que calia impulsar polítiques lingüístiques que no generin antipatia en els expats. Que la preocupació i l’interès per la salut del català són fingits ho sabem perquè, en realitat, les idees sobre les quals es manifesten neguen el conflicte i neguen el capteniment individual i nacional necessari per revertir la situació. Els socialistes pretenen conservar l’aspecte catalanista perquè els permet ofegar les evidències de la minorització i erigir-se en defensors de la llengua alhora. En realitat, però, afermen tots els mantres acomplexats i caducs que l’estan condemnant. És un graponeig a la llengua fet en favor dels interessos polítics dels socialistes i d’Espanya i que, malauradament, la part més despolititzada, la part més cínica i la part espanyolista que es vol pensar que no ho és, acabaran comprant.