Hi ha dos tipus de catalans: els que pensen que la intenció és el que compta i els que pensen que l’infern és empedrat de bones intencions. Després del fracàs de la proposta de convertir el català en llengua europea, Junts ho té cada vegada més difícil per justificar haver votat a favor de Francina Armengol i haver investit Pedro Sánchez. Si no vol semblar un ingenu, Carles Puigdemont no pot fer més que “valorar l’esforç” per oficialitzar el català a Europa malgrat l’incompliment, perquè és l’única manera que té de simular algun poder sobre què fa o deixa de fer el PSOE. La gràcia és que Junts ha passat de ser el català que pensa que l’infern és empedrat de bones intencions a ser el català que pensa que la intenció és el que compta.
Junts no posarà en risc l’estabilitat del govern espanyol fins que Puigdemont sigui amnistiat o fins que sigui manifestament impossible que pugui ser amnistiat
Junts maniobra amb la por que qualsevol moviment brusc els capi les possibilitats d’arribar a la fase en què s’amnistia Puigdemont, que era l'objectiu final de les negociacions encara que hi posessin més pa que formatge amb la llengua. Junts no posarà en risc l’estabilitat del govern espanyol fins que Puigdemont sigui amnistiat o fins que sigui manifestament impossible que pugui ser amnistiat. N’és una prova el mateix discurs que Pedro Sánchez va fer el dia de la investidura: les males cares a Junts per la humiliació no van comportar cap conseqüència tangible. Potser escriure això és fer un judici d’intencions, però ja que el president a l’exili dona les intencions per bones, m’ho permeto.
El pacte d’investidura amb el PSOE va ser poca cosa més que un tractat d’acceptació de les intencions de l’altre, una validació mútua de relats
Per molt que Puigdemont vulgui culpar el Partido Popular de descarrilar la proposta d’oficialitat del català a la UE, el cert és que els partits tradicionals espanyols es repleguen: el PSOE psoeitza Sumar i el PP aprofita les amenaces de Vox contra el president espanyol i la violència a les manifestacions de Ferraz per refermar-se com una dreta moderada amb qui es pot pactar. A hores d'ara costa molt pensar que el trencament del bipartidisme no va ser més que un pla per, flexibilitzant-lo, mantenir-lo. En tot això, Junts sembla que va a les palpentes. Puigdemont acusa el PP d’espanyolitzar la política europea “més enllà del que es poden permetre” i mentre assenyala l’espanyolització aliena, és incapaç de veure la pròpia. El pacte d’investidura amb el PSOE va ser poca cosa més que un tractat d’acceptació de les intencions de l’altre, una validació mútua de relats amb unes promeses que, a final de legislatura i passant el rasclet, passaran de ser el gos gran a ser el gos petit del mem.
El cost per a l’estat espanyol d’incomplir els acords amb Catalunya sempre és menor que el cost per a Catalunya de fer el mateix, perquè no tenim estat
Sota la crosta dels relats, sota les bones intencions del ministre Albares corrent preocupat pels passadissos de les institucions europees, sota el posat solemne que el president a l’exili fa servir per marcar perfil, s’hi amaga una veritat que descompensa qualsevol pacte: el cost per a l’estat espanyol d’incomplir els acords amb Catalunya sempre és menor que el cost per a Catalunya de fer el mateix, perquè no tenim estat. No n’hi ha prou amb el benestar de sentir que tenim la paella pel mànec a Madrid per dotar Catalunya de les eines que necessita per sobreviure. No n’hi ha prou amb victòries morals, perquè són la manera que té l’esquerra espanyola —sobretot l’esquerra espanyola— d’acomodar-nos en la dinàmica de la política estatal. No hi ha manera de cobrar per avançat si la teva necessitat és major que la de l’altra part, perquè amb l’esperança del compliment de les promeses en tindrà prou per fer-te complir les teves. Potser fer valdre les intencions és l’única alternativa que queda quan no tens força per fer cap altra cosa. “Gràcies per intentar-ho” és l’eslògan que trenca la fantasia de la paella pel mànec a Madrid.