Gràcia i el poble

Em diuen que els polítics consideren deixar de fer servir “classe mitjana”, fins i tot si volen aparèixer com els seus defensors, perquè aquesta terminologia ha quedat obsoleta i poca gent s’hi sent identificada. Senzillament, avui és una terminologia que ha quedat associada a un grup cada cop més reduït de persones i que els fills d’aquella “classe mitjana”, treballadors i proletaris tots, la vinculen avui a un privilegi o a un benestar que ells no veuen per cap banda. Fins i tot aquells que tenen la sort d’heretar un pis no volen ser vinculats a una classe que, per ser qualificada de “mitjana”, hauria de patir molt menys del que pateix per arribar a final de mes.  No ho troben adequat perquè tothom es considera, avui, assalariat amb penúries. Com que entre aquest grup de misèria encara hi ha classes (com també succeeix en el món dels rics), doncs evidentment les enveges i les suspicàcies també van per barris. La classe mitjana desapareix mentre la classe obrera ja no es baralla per tenir una vida més o menys benestant, sinó per sobreviure. I es baralla internament, assenyalant burgesos infiltrats o confonent un propietari amb un ric, mentre abans tots plegats, els de l’àtic i els dels baixos, més o menys érem un sol poble. Mentrestant, els rics de debò ja han envaït Gràcia i hi pretenen muntar colivings als edificis. I el Govern de Catalunya i l’Ajuntament es fan els solidaris amb la causa com si en això no hi tinguessin cap responsabilitat. Sí: el desemparament és absolut.

Barcelona ha perdut els últims cinc anys el 90% de l’oferta de lloguer (no es podia saber) i els preus s’hi han disparat un 63%

El dia que ens fiquem al cap que l’única (l’única) persona que ens pot llogar un pis es diu propietari, i que no es pot dir d’una altra manera ni ser una altra cosa, potser considerarem la possibilitat de deixar de putejar-los, considerar-los part de la solució (i ben sovint part del poble) i combatre el veritable enemic. Les mesures reguladores aprovades fins avui pels governs socialistes, tan cofois de socialisme i de sentit social, n'han reduït l’oferta i gairebé no n'han aconseguit reduir els preus: concretament, Barcelona ha perdut els últims cinc anys el 90% de l’oferta de lloguer (no es podia saber) i els preus s’hi han disparat un 63%. Diran que sense la regulació per topalls encara pujaria més, però em pregunto quin topall serveix a qualsevol família si simplement no hi ha oferta de lloguer de pisos. No en queda. I qui hi vol accedir ha de batallar a mort o presentar mil garanties per ser l’escollit. Davant d’això, no m’estanyaria que comencessin a proliferar dinàmiques de mercat negre o de proteccionisme entre grups socials, petits propietaris que adaptin els preus i les condicions (o el lloguer mateix) a gent ben propera i a ningú més. “Si no ens protegeix ningú, ens protegirem nosaltres”: això si no és que ja està passant.

Les notícies que arriben de Gràcia, com a barri regalat als estrangers (no estem parlant de racisme, aquí, sinó de pèrdua adquisitiva de la gent local que fa que el barri s’ompli de forans que sí que s’ho poden permetre), són el clar símptoma que no s’ha sabut, o no s’ha volgut, cuidar la gent que configurava el barri. El poble, parlant clar: no s’ha protegit el poble, ni entès com a vila, ni entès com la gent, el país. Ni s’ha construït prou, ni s’ha pensat a llarg termini, ni s’ha vetllat per controlar els lloguers dels pisos i dels comerços locals, ni s’ha aconseguit que els salaris mitjans pugin de manera suficient (mentre “l’economia va disparada”, ens informen). S’han garantit salaris mínims, però els salaris mínims no lloguen prou pisos ni configuren una societat digna. Simplement, la ciutat i el país s’han estancat, com a mínim des del 2018, i com que s’han estancat, els governants han decidit vendre-s’ho tot perquè algú ha d’omplir el buit. Tot ben barat, i fins i tot amb l’ocurrència de propostes “densificadores” de les àrees urbanes en recents paraules del president Illa. Tan ocurrent i tan reconeixedora del fracàs, i de la impotència que tenen, com allò de dir-li al barceloní que el que ha de fer és anar a viure a Mataró o a Granollers perquè “Barcelona és tota l’Àrea Metropolitana”. Això sí, amb un servei de Rodalies tercermundista. El país se’n va a la merda, certament.

Mestres en revolta (però, això sí, els acords són “nacionals” i “històrics”), gent que no pot pagar el lloguer, metges en vaga, trens que no funcionen, botigues que tanquen, joves sense futur, ascensor trencat, muntacàrregues inexistent i escala inservible. Amb prou feines s’aproven, i per pura necessitat aritmètica, rebaixes fiscals per als autònoms (però mantenint-ne la quota més alta d’Europa). En nom del poble han abandonat el poble, com feien els dèspotes il·lustrats (o simplement els dèspotes), tant pel que fa a la viabilitat de muntar una família com pel que fa a la viabilitat de votar el futur del país. En nom del socialisme han ignorat la societat, i com que no podien conquerir-la, han decidit expulsar-la. El món que ens envolta va consolidant-se com un paisatge de rics i pobres, i de res més, amb la diferència que només ells diuen vetllar per nosaltres, no fos cas que pugés l’extrema dreta. Catalunya, Barcelona, han de trobar el seu camí propi. La seva pròpia fórmula, més enllà dels dogmatismes utòpics i del bipartidisme espanyolitzador. Configurar el seu propi bàndol, el seu propi equip, en lloc d’apuntar-nos a l’etern joc dels rojos contra els “nacionals”. Uns i altres, com s’ha demostrat històricament, no ens volen. Ens volen fora. O, més precisament, només ens volen per finançar la nostra pròpia tomba.