“¡Quieto todo el mundo!”… Sí, és veritat, no s'ha dit, però l'eco d'algunes resolucions judicials té el mateix efecte que aquesta ja tristament famosa frase de Tejero. Amb ella, pistola en mà, es va voler alterar, una vegada més, el curs polític d'una incipient democràcia i, ara, veiem com, des de fa ja alguns anys, en lloc de cridar, en lloc de brandir pistoles i moure tancs, l'únic que cal, per aconseguir el mateix resultat, és dictar resolucions que, a més, compten amb una suposada pàtina de legitimitat.

Pot semblar que aquest plantejament és dur, que el símil és inapropiat o, fins i tot, exagerat; tanmateix, si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment rigorosa i honesta, comprovarem que no vaig desencaminat si dic que la gran diferència entre abans i ara està en les formes, però no en el fons.

Avui seria del tot inacceptable, i estèticament inassumible, entrar com Tejero al Congrés per forçar la voluntat dels diputats i canviar el rumb polític, per exemple, de l'Estat. Esclar que ho seria, però, també és cert que ja s'han desenvolupat nous mètodes per aconseguir els mateixos resultats i que és això el que fa anys que veiem i denunciem... predicant en el desert, fins i tot a risc de ser tractat com un gos verd o un il·luminat.

La realitat, aquesta dura i inflexible companya que sempre ens acaba posant al lloc que ens correspon, va demostrant que no anàvem desencaminats quan vam començar a denunciar un problema inveterat i sistèmic que impedeix qualificar de plena una democràcia de la qual tant es presumeix a i des d'Espanya.

Ja a finals de març vaig començar a avisar que, més aviat que tard, el vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, acabaria sent imputat i el seu futur quedaria en mans del Tribunal Suprem. També vaig dir, als qui em van voler escoltar —que van ser molt pocs—, que no existia base per a aquesta imputació, però que, tal com s'ha comprovat al llarg dels últims anys a Catalunya, l'existència o no d'un fonament fàctic per perseguir penalment algú resulta del tot irrellevant quan aquest algú es converteix en objectiu a abatre.

Sense oblidar que l'ús d'aquests mètodes no és nou, d'això en saben molt els bascos, la veritat és que l'actual escomesa va començar amb i es va justificar en la defensa de la indissoluble unitat de la nació espanyola, la qual cosa va degenerar en una abjecta repressió a l'independentisme català.

Es va avisar que això es giraria en contra de tots, però la bandera, els interessos de tot tipus, la por de perdre el que s'ha assolit o, simplement, la covardia van impedir d'assumir que no era una exageració sinó una bona anàlisi.

Alguns hem insistit una vegada i una altra que era intolerable el que s'estava fent amb els independentistes catalans, que no se sustentava en dret i que, tard o d'hora, s'acabarien penedint de tant de silenci, que va arribar a convertir-se, en alguns casos, en autèntica complicitat.

Ara, quan els canons togats s'han mogut i dirigit contra el govern central, és quan molts comencen a adonar-se que ni estàvem atacant Espanya ni els espanyols, simplement intentàvem avisar d'una cosa que s'estava gestant i que comportaria conseqüències per a tothom.

Ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars. És més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista

A risc de resultar reiteratiu, és evident que no existeix un poder judicial, entès com a altes instàncies jurisdiccionals, políticament dependent, sinó un de políticament compromès i, sens dubte, això no és compatible amb un estat democràtic i de dret. Cap poder, en cap estat, no pot estar per sobre dels altres i, molt menys, acabar sent inqüestionable i irresponsable, en el sentit que no se li pugui exigir cap responsabilitat pels seus actes.

L'error sistèmic prové d'una Transició inacabada i del fet que, a poc a poc, s'ha anat cedint terreny, assumint mantres i acceptant situacions que, analitzades aïlladament, impedeixen de veure la realitat i envergadura del problema.

No es tracta del cas Iglesias, ni del cas Torra, ni del cas Borràs, ni del cas Puigdemont, ni de tants d'altres... Continuar veient-ho com si es tractés de casos concrets és, d'una part, entrar en la dialèctica perversa dels qui volen que així ho percebem i, d'una altra, no voler veure l'autèntic problema.

Aquí ni va de casos ni va de delictes, almenys no dels que s'utilitzen per criminalitzar els enemics, sinó de la imposició d'una agenda política a través de l'ús dels instruments jurídics que els ciutadans hem posat en mans d'uns quants sense, alhora, dotar-nos d'un contrapoder efectiu que permeti controlar i limitar el poder atorgat a aquests pocs. Aquest, i no un altre, és l'error sistèmic.

Segurament ens quedem curts quan diem que va ser un error "judicialitzar la política", l'autèntic error va ser no adonar-nos que vam encimbellar aquells que, emparats en negres vestimentes i presumint d'una inexistent imparcialitat, tenien i tenen una agenda política incompatible amb qualsevol sistema democràtic.

Si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment honesta, sòlida, valenta i, probablement, descarnada, comprovarem que ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars. És més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista.

És urgent entendre, i assumir, que un poder judicial políticament motivat, omnímode, inescrutable i inqüestionable, sense pesos ni contrapesos, no és compatible amb cap sistema democràtic i, a partir d'aquí, s'hauran de buscar els mecanismes i solucions que permetin no ja reconduir la situació, sinó establir les bases sobre les quals, després d'un procés de refundació, sorgeixi un poder judicial democratitzat, equilibrat i conforme amb la realitat en la qual ha d'operar.

Mentre seguim creient que el problema és de l'altre, que ens agafava o ens agafa lluny, i mentre continuem centrant-nos en l'anècdota, parlant de casos concrets, no serem capaços de donar la resposta adequada a un problema sistèmic que cada dia es fa més evident i vergonyant.

Que uns hagin mirat a una altra banda quan es reprimia als catalans no autoritza que ara, des de Catalunya, es miri cap a l'altra. Per molt diferents que siguin les realitats nacionals, es tracta d'un problema compartit i no hi ha temps per a retrets.

En qualsevol cas, diferències a part, no ens despistem, que ara no hi hagi trets ni tancs als carrers no significa que no estigui passant, simplement que són més subtils, la qual cosa ens obliga a aguditzar l'oïda i parar una mica més d'atenció si volem realment sentir el “¡quieto todo el mundo!”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat