Mentre el Partit Popular es dessagnava en lluites intestines i s'acabava decantant per protegir l'excrescència d'una corrupció sistèmica en detriment d'una incompetència també sistèmica ―i cap de les alternatives és bona―; nosaltres seguim en la línia marcada a finals d'octubre del 2017 amb la decisió de travessar el Pirineu del president Puigdemont i part del seu govern, a un exili. En aquells moments, no se sabia quant duraria ni com es gestionaria, però es va abordar amb la convicció que era el camí per defensar el mandat que els ciutadans catalans els havien lliurat setmanes abans, en el referèndum de l'1 d'octubre.

Aquests més de quatre anys no han estat senzills ni per als exiliats ni per a les seves famílies, ni per als qui hem assumit una defensa en què, comptant amb tota la seva confiança, hem anat construint una cosa que cada dia es fa més evident: la resposta a la repressió no es trobarà a Madrid sinó a Europa.

Per exemple, aquesta mateixa setmana, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictat una sentència molt important, totes ho són, però aquesta afecta directament i decisivament els exiliats i el que defensen: el dret a un procés amb les garanties degudes, a un judici just i a ser tractats com a líders d'una minoria nacional, perseguida a partir d'haver adquirit consciència de ser-ho i decidit canviar el rumb de la seva història.

Davant d'una qüestió prejudicial plantejada per un tribunal holandès, en un procediment de detenció i lliurament (OEDE) instat per Polònia, el TJUE s'ha pronunciat en un sentit molt similar, si no coincident, amb el que nosaltres sostenim des de finals d'octubre del 2017: una OEDE no és un acte mecànic de detenció i entrega ―una mena de lliurament gairebé administratiu, com entenen a Espanya―, sinó un autèntic procés en el qual els jutges de l'estat d'execució han d'actuar com a jutges i entrar a valorar una sèrie d'elements més enllà de la simple causa de reclamació.

El TJUE, com ja va decidir Bèlgica en el cas de Lluís Puig, ha establert que l'òrgan d'execució ha de, si així es planteja, valorar si es compleixen una sèrie de requisits que garanteixen que el reclamat serà sotmès a un procés amb les degudes garanties, "un judici just", en termes del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). És a dir, si tindrà un jutge preestablert per llei, que sigui imparcial i independent i, a més, que no existeixin altres riscos de vulneració de drets fonamentals, que va ser el que va detectar la justícia belga en el cas dels exiliats.

En la nova sentència del TJUE sobre les prejudicials holandeses es respon a una part molt rellevant de les "prejudicials de Llarena" i no deixa de sorprendre'ns que el Regne d'Espanya no s'hagi fet part en aquest procediment i hagi intentat defensar allò que amb tant entusiasme i escàs rigor defensa en el cas dels exiliats.

A Espanya, el problema no és de falta d'independència judicial, sinó de falta d'imparcialitat per part de les altes instàncies jurisdiccionals, profundament ideologitzades i, per tant, parcialitzades

Els procediments prejudicials, atès que afecten la interpretació del dret de la Unió, concerneixen els 27 estats membres i es permet que qualsevol soci participi en el procediment i defensi la "seva interpretació" de la norma de la Unió en qüestió; és a dir, Espanya hi podia participar i, tot i això, no s'hi va presentar.

La raó de l'absència espanyola la desconec, però, segurament, de tant viure d'esquena a Europa, les coses passen sense que les percebin ni se n'assabentin. S'hi haurien d'haver presentat i no ho van fer, després tot són laments... Van perdre per incompareixença, encara que tampoc no podien guanyar.

Per tant, segons el TJUE, encara que es tracti d'un altre procediment, ja es pot afirmar que Bèlgica va actuar correctament en el cas de Lluís Puig. Tenint en compte aquests pronunciaments, ja es fa difícil pensar que quan s'analitzin les prejudicials de Llarena, cosa que passarà ben aviat, els jutges europeus canviïn de criteri, sinó que es limitaran a aprofundir, en determinats aspectes, el que han resolt aquest dimarts.

Aquest dimarts, el TJUE ha establert moltes més coses i gairebé totes, dirigides a Polònia, són aplicables a Espanya, que no es va presentar en aquest procediment malgrat que s'hi jugava coses molt importants. Pretendre separar el que s'ha resolt per a Polònia amb el que està pendent de resoldre's per a Espanya és, simplement, no entendre quina és la funció del TJUE i com ha anat i anirà construint la seva jurisprudència.

Va dir el TJUE, per exemple, que "el fet que un òrgan, com un consell nacional de la judicatura, que participa en el procés de nomenament dels jutges estigui compost majoritàriament per membres elegits pel poder legislatiu, no pot, per si mateix, suscitar dubtes sobre la independència dels jutges nomenats al final de l'esmentat procés".

Tot això, traduït al cas espanyol, significa que el fet que els membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) siguin nomenats pel Congrés i el Senat no necessàriament ha d'acabar afectant la independència judicial, que és diametralment oposat al que sostenen les grans associacions de jutges espanyoles que volen decidir l'elecció dels vocals del CGPJ i, d'aquesta manera, consolidar un poder autàrquic que ens va allunyant, més i més, dels ideals democràtics.

Sempre he sostingut, i allà hi ha els meus articles i manifestacions públiques, que a Espanya el problema no és de falta d'independència judicial, sinó de falta d'imparcialitat per part de les altes instàncies jurisdiccionals, profundament ideologitzades i, per tant, parcialitzades. En el cas dels independentistes catalans, és pràcticament impossible trobar un sol jutge a l'Audiència Nacional o al Suprem que pugui donar garanties d'imparcialitat en les causes que se segueixen en contra d'ells i de qualsevol que els defensi... I, en el cas del Suprem, ja no cal dir res respecte al tema de no ser el jutge prèviament establert per la llei.

A partir de la sentència del TJUE d'aquest dimarts, tots poden estar tranquils que mai no seran lliurats a Espanya

Dit tot això, un dels aspectes més rellevants de la sentència d'aquest dimarts és el que estableix que: "Quan l'autoritat judicial d'execució ho consideri, (…), que existeix un risc real de vulneració del dret fonamental a un judici just (...) o a l'incompliment de l'exigència d'un òrgan jurisdiccional prèviament establert per la llei, a causa de deficiències sistemàtica o generalitzada en l'estat membre emissor, no pot denegar l'execució d'una ordre de detenció europea sense dur a terme la segona fase de l'examen esmentat en els apartats 52 i 53 de la present sentència". És a dir, no poden denegar un lliurament sense abans fer una anàlisi detallada dels riscos existents en el cas concret en el qual aquestes vulneracions són al·legades... Justament el que sí que va fer, en detall, la Cambra d'Apel·lacions de Brussel·les en el cas de Lluís Puig i motiu pel qual ha estat tan criticada des del Suprem.

Els riscos que es van establir respecte de Lluís Puig per part de la justícia belga són els mateixos als quals s'enfronten el president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí; per la qual cosa, a partir de la sentència del TJUE d'aquest dimarts, tots poden estar tranquils que mai no seran lliurats a Espanya. Aquesta és una de les fitxes d'un dòmino que vam començar a construir fa més de quatre anys i és la raó per la qual les "prejudicials de Llarena" ja tenen poc sentit, si és que en algun moment en van tenir.

Malgrat la "no presentació" d'Espanya en les prejudicials holandeses, Europa ha començat a parlar i el que està dient és, justament, el que nosaltres sostenim des dels últims dies d'octubre del 2017, moment en què només els exiliats van confiar en la nostra estratègia de defensa, i que com em recordava aquest dimecres Toni Comín, "el TJUE ha dit el que tu ens deies el novembre del 2017 al despatx de la Michelle".

Ara bé, la lluita no s'acaba aquí ―en la recent sentència del TJUE―, sinó que es construeix a partir d'aquesta i dels seus raonaments jurídics, que, juntament amb els que sorgiran de les pròximes sentències, estan destinats a construir la protecció que els exiliats necessiten per enfrontar-se a la repressió amb la tranquil·litat que la llei, la justícia i Europa estan al seu costat i, d'aquesta manera, poder negociar ―"sit and talk"― d'igual a igual, drets i no de genolls, mal que els pesi a alguns.

Espanya, que no es va presentar a les prejudicials holandeses, va perdre una oportunitat única d'intentar revertir un resultat cada vegada més clar i, ara, quan ja és tard per lamentar-ho, no li quedarà cap altre remei que acatar la resolució o alinear-se amb Polònia i Hongria, tot assumint les conseqüències que això implicarà.

Facin el que facin, la llei és clara, la jurisprudència europea també ho és i les obligacions internacionals s'han de complir, per això hi són... Cal recordar que, TJUE dixit, sense estat de dret, no hi ha ni democràcia ni fons europeus.