Fa setmanes que el protagonisme de les cites amb les urnes l'està tenint la Junta Electoral Central (JEC), que ha passat d'àrbitre a jugador sense ni tan sols posar-se vermell. De "vetllar per la transparència i objectivitat del procés electoral", s'ha transformat en un actor que no dubta a retorçar la llei per aconseguir uns objectius foscos que ningú no li ha encomanat i que, a més, posa en risc, justament, la transparència i objectivitat de les pròximes eleccions.

Per a alguns, aquesta actuació de la JEC no deixa de ser un esforç per vèncer l'independentisme i, posats, què hi fa que es vulnerin normes pel camí. És a dir, si el fi justifica els mitjans, tant és si això es fa en el judici al Tribunal Suprem o en les resolucions de la JEC sempre que s'aconsegueixi vèncer l'enemic de l'Espanya enyorada, de la “una, grande y libre”.

La JEC, i el seu comportament abjecte, no és més que el reflex condensat de com ha funcionat el sistema des de la Transició i que molts no han volgut veure, però que, ara, està quedant en evidència. Són molts els anys en què s'han estat cometent barbàries d'aquest tipus, no només en contra de l'independentisme sinó en contra del mateix sistema democràtic, només que fer-ho dissipadament en el temps permet una millor ocultació.

El que està passant amb la JEC no és diferent del que passa amb les altes instàncies jurisdiccionals o amb el Tribunal Constitucional, especialment en la manera en què s'escullen els membres tant del Constitucional com del Consell General del Poder Judicial i, per derivació, dels alts tribunals de l'Estat com són el Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional. És aquest error sistèmic el que permet tenir-ho tot lligat i ben lligat, però sense que es noti.

El problema sorgeix quan, com en el cas actual, l'última línia de defensa de la sacrosanta unitat de la nació espanyola queda en mans de la JEC i, en la seva dinàmica de funcionament, tot ho ha de fer al ritme que marca un calendari electoral que s'assembla molt als rellotges amb què es compta el temps en els partits de bàsquet.

Estem davant d'un ritme vertiginós que, amb l'angoixa que genera veure com s'acaba el temps, impedeix pensar amb racionalitat i buscar mètodes d'actuació que passin més desapercebuts, a l'estil dels que s'utilitzen en aquestes altes instàncies jurisdiccionals i que tant ha costat que quedessin en evidència.

Fruit d'aquesta pressió temporal, a la JEC li va caure la careta i va començar a cometre errors ja en les eleccions generals. I en aquestes municipals i europees ha perdut la vergonya, la qual cosa, per a molts dels seus membres, tindrà impensades conseqüències legals i patrimonials perquè les eleccions passaran, però l'exigència de responsabilitat té uns altres temps.

El problema de fons, que és profund i estructural, s'hauria de resoldre atacant-lo des de l'arrel i buscant solucions que vagin més enllà del fet puntual i que permetin homologar la democràcia espanyola amb les europees

La utilització espúria d'un organisme com la JEC és clar que té conseqüències, unes són generals i altres particulars. Entre les generals hi ha el qüestionament clar dels processos electorals i la pèrdua de confiança en ells, amb tot el que això representa per a qualsevol democràcia. I, en termes particulars, uns es veuen arrossegats injustament i innecessàriament als tribunals i, d'altres, els autors de les barbàries, s'hi veuran també, però justament en idèntica situació aquí o més enllà dels Pirineus.

Tanmateix, no tot és culpa de la JEC, sinó, també, dels qui l'estan conduint a actuar d'aquesta manera i que, en paral·lel, es presenten com a demòcrates. Van ser el Partit Popular i Ciutadans els que van obrir la capsa de Pandora demanant a la JEC que els servís en safata el cap del president Torra i, per a això, no van dubtar a fer les trampes que fossin necessàries sense que, si tant sols, els importi quin mal farien a la bandera, a la nació i a la Constitució... és a dir, a la seva santíssima trinitat.

Ciutadans i Partit Popular van portar una denúncia en contra del president Torra a la JEC, quan eren perfectament coneixedors que la competència per resoldre sobre aquesta denúncia requeia en la Junta Electoral Provincial. Ho van fer perquè a la JEC ho tenien tot lligat i ben lligat i en la Provincial les coses no pintaven així.

A partir d'aquell moment, els "seus homes" a la JEC es van encarregar de tota la resta pensant que ningú no s'adonaria de la il·legalitat i que, per tant, no ens assabentaríem ni de la maniobra ni de la nul·litat de la resolució mitjançant la qual van servir, en safata de plata, el cap del president Torra a la fiscalia, que hauria de ser, finalment, la que "lo afinaría"... dit, és clar, en termes del mateix PP.

La criminalització del president Torra estava en marxa i, ara, esperen que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) materialitzi l'execució que tant desitgen. Aquesta és la concepció que tenen de l'Estat i del que és la democràcia sense que els preocupi que la maniobra sigui descoberta perquè, per a aquests casos, tenen amplis tentacles en diversos mitjans de comunicació que estan disposats a destruir el sistema democràtic a canvi de salvar "la unitat de la nació espanyola".

En tot cas, presumir que el TSJC executarà els designis d'un pla tan matusser és molt presumir i, a més, pensar que aquesta partida no es jugarà en diversos escenaris judicials és, igualment, una actitud molt superba. El TSJC ja se n'ha adonat i ha pres nota que l'acord de la JEC, sobre el qual s'ha construït tota la imputació del president Torra, és tan nul com aquell que va pretendre apartar de les llistes electorals el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí.

Una causa penal per delicte de desobediència no es pot construir sobre el dictat d'un acord nul de ple dret, com el que va emanar de la JEC l'11 de març i el 18 de març, que es pretenia que el president de la Generalitat acatés, sense més ni més. L'"ordre" emesa a la més alta autoritat de Catalunya va provenir d'un acord que va ser dictat per un òrgan manifestament incompetent (i mai millor dit); per la qual cosa el recorregut d'aquesta imputació, almenys en democràcia, hauria de ser molt curt.

Ara bé, l'autèntic problema sistèmic no es resol amb el sobreseïment del president Torra com tampoc no es va resoldre amb la reinclusió en les llistes europees del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. El problema de fons, que és profund i estructural, s'hauria de resoldre atacant-lo des de l'arrel i buscant solucions que vagin més enllà del fet puntual i que permetin homologar la democràcia espanyola amb les europees... Una democràcia és molt més que votar cada cert temps.

Cal anar a Europa perquè és a Europa on hi ha les millors garanties per democratitzar Espanya i garantir els drets dels catalans i del conjunt dels ciutadans de les diverses nacions que componen l'Estat en la seva actual configuració

La intensitat de les cites electorals està posant en evidència, de manera accelerada i a ritme d'infart, les costures del règim del 78. I, ja després de les eleccions, la següent prova que haurà de superar-se és la del respecte a les garanties dels parlamentaris electes i, específicament, les dels europarlamentaris.

Espanya haurà de decidir si vol fer dels escàndols de la JEC una excepció o els transformem en una norma de funcionament, però, en tot cas, el que ha de tenir-se present és que, per molt que alguns així ho creguin, la terra no és plana ni acaba en els Pirineus i en matèria d'eleccions europees la terra comença just on alguns creuen que acaba.

Als membres de la JEC que hagin pogut delinquir se'ls exigiran les seves responsabilitats allà on hagin causat mal, la qual cosa no ens limita a la jurisdicció espanyola. L'autèntic problema no és la JEC, sinó els riscos sistèmics que tantes vegades hem denunciat i que, a partir del proper 26 de maig, es poden tornar a posar en evidència.

Com si amb les barbàries de la JEC no n'hi hagués prou, ara ve el següent i no són pocs els qui diuen que el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí no podran ser investits parlamentaris europeus perquè, primer, han de recollir les seves actes a Madrid i serien detinguts i, després, el Suprem "lo afinaría", tal com ha "afinado" que els actuals diputats i senador electes no puguin sortir de presó per realitzar la feina per a la qual van ser votats.

Ho estan intentant per terra, mar i aire, però, com dic, la terra és rodona i, en aquest cas, comença més enllà del Pirineu i, és allà on caldrà portar aquest i tots els problemes estructurals del sistema que s'han posat en evidència a partir de la voluntat sobiranista d'una àmplia majoria del poble català.

Cal anar a Europa perquè és a Europa on hi ha les millors garanties per democratitzar Espanya i garantir els drets dels catalans i del conjunt dels ciutadans de les diverses nacions que componen l'Estat en la seva actual configuració.

Cal anar a Europa, i fer-ho ben representats, perquè aquests problemes sistèmics puguin ser tractats allà on es puguin generar respostes que obliguin a avançar cap a un sistema homologable al de la resta de països del nostre entorn.

Arribar a Europa i ser parlamentaris europeus és una cosa que només depèn dels ciutadans, ja que exercir de parlamentaris a Europa no és qüestió d'actes ni de juraments absurds és, simplement, una qüestió de vots i si els obtenen, nosaltres ens encarregarem de la resta, de la mateixa manera que ja ho hem fet a Bèlgica, Escòcia o Alemanya... Això, i no una altra cosa, és el que realment els preocupa i els ha portat a perdre fins i tot la vergonya.