Ara que, en principi, hem iniciat ja el procés de desescalada sanitària, no ens hem de descuidar d'aquell altre procés que des de fa ja massa temps vivim i que més que desescalar estava confinat: el d'estigmatitzar l'enemic, que no té res a veure amb la crítica al contrari o la confrontació amb el rival. Aquests mesos de confinament potser ens han fet perdre la panoràmica del que hi ha i del que ha de venir i a alguns els ha fet perdre fins i tot la vergonya.
En matèria de lawfare, l'alè del qual cada vegada senten de més a prop els membres de l'actual govern espanyol i que a Catalunya i País Basc es coneix des de fa massa temps, hi ha una sèrie de peculiaritats, totes molt clares, i que alguns o no són capaços de detectar o, simplement, prefereixen ometre per mesquineses que no ajuden en res el projecte que diuen que defensen.
Quan va començar la persecució de l'independentisme, els aprenents de justiciers van recórrer a una fórmula que, amb el pas del temps i l'arribada de les successives derrotes, els va fer veure que era equivocada, almenys ho era des de la perspectiva del que és el manual de lawfare. La idea inicial, molt peregrina o provinciana, va consistir a definir uns fets perfectament democràtics com si es tractés d'una rebel·lió, subsidiàriament els van disfressar de sedició, però una idea tan absurda no va resistir ni resistirà el filtre europeu.
Apresa la lliçó a força de bufetades judicials i polítiques, es van posar a revisar el manual de lawfare i van descobrir que a Llatinoamèrica feia ja temps que havien establert uns criteris, un modus operandi, que, almenys en aparença i, d'entrada, sí que passaven per bons i permetien, per una banda, perseguir els enemics i, per l'altra, fer dubtar propis i estranys. Es va passar de la rebel·lió i la sedició a tipus penals menys recargolats, però més eficaços, també més bruts, així que si amb les esmentades imputacions no s'aconseguia la condemna penal, almenys s'aconseguia la condemna moral i social: la mort civil de l'enemic.
En aquest manual de lawfare la imputació estrella és la malversació i això per raons molt simples: és el que podríem denominar un delicte brut, enfanga qualsevol reputació i permet qüestionar l'honradesa i l'ètica de l'enemic i, de passada, obre la porta a altres tipus penals que, si bé no tenen el càstig de la rebel·lió, ni la seva significació política, sumats assoleixen penes similars i el mateix objectiu: criminalitzar, que sempre queda alguna cosa.
Es va passar de la rebel·lió i la sedició a tipus penals menys recargolats, però més eficaços, també més bruts, així que si amb aquestes imputacions no s'aconseguia la condemna penal, almenys s'aconseguia la condemna moral i social: la mort civil de l'enemic
Cap estat no persegueix els seus enemics, els seus dissidents, reconeixent que es tracta d'una persecució política, això no s'ha vist mai, a excepció de les dictadures més abjectes, per a les quals les formes són irrellevants. El que se sol fer és vestir de "delinqüència comuna" conductes que, analitzades fredament, no tenen res de criminals, i així no només enfangar reputacions sinó, si és possible, aniquilar l'enemic.
D'exemples n'hi ha molts, només per citar-ne alguns, vull recordar els grans titulars sobre les imputacions al president Lula da Silva per "delicte de corrupció". Van ser anys en què es va cobrir de fang la seva trajectòria, anys els que va passar a la presó i anys en què, fins i tot, molts d'aquells que es consideren d'esquerres van arribar a creure que Lula "s'havia desviat" i caigut al parany de la corrupció. Una cosa semblant passa amb els expresidents Humala, Correa i tants exmandataris llatinoamericans injustament acusats d'actes que repugnen tothom, però, especialment, els seus seguidors.
Al final, i després d'una ingent feina dels seus advocats i, també i especialment, de periodistes honestos, es va aconseguir determinar que el corrupte no era Lula sinó el mateix jutge Sergio Moro que el va enviar a presó, qui amb el concurs del poc escrupolós fiscal Deltan Dallagnol, se les va empescar per, partint d'espuris i ben compensats testimonis de reconeguts i protegits criminals, construir una causa en contra de Lula da Silva. Avui ja sabem la veritat i aquells "camarades" o "companys" que al seu dia van dubtar d'ell tornen a aclamar-lo, negant, com Pere, haver tingut cap mena de dubte sobre l'honorabilitat de Lula.
Aquí, ara que se n'ha après, se segueix el mateix manual, enfangant reputacions perquè surt de franc i, per a això, compten, entre altres coses, amb la connivència d'aquells que des d'un esbombat i fals purisme no són capaços d'adonar-se que fer-los el joc és complicitat.
Dins d'aquest manual de lawfare hi ha pautes que no només inclouen la manera com s'ha de perseguir, per "delictes bruts", els enemics sinó també el seu entorn i, per recordar-ho, res millor que les paraules del meu company Rafael Valim, un dels principals advocats de Lula: "Em posen a mi també en condició d''investigat'. I així, sense motiu, em neguen la possibilitat d'exigir el dret de privacitat del meu telèfon. Totes les meves converses amb el client i altres persones van ser violades. I també la policia federal va envair el meu estudi per treure'n documents que podrien haver estat sol·licitats amb un simple requeriment".
La forma, o els instruments legals amb què s'implementi una estratègia de lawfare, no ens hauria d'impedir de veure que som davant d'aquesta mena de situacions. N'hi ha prou d'observar i comprendre que els qui ara estan parlant de malversació i altres delictes lletjos o bruts, abans parlaven de rebel·lió o sedició. Som davant del mateix escenari.
Lluitar contra la corrupció és una obligació de tots, però no tinc cap dubte que la més gran de les corrupcions és l'ús espuri dels instruments legals, i els ressorts de l'estat, per perseguir i aniquilar els enemics
Mantenir un doble raser respecte als qui implementen aquestes dinàmiques il·legals, perfectament definides com a lawfare, en funció de qui afecta, no només és una incoherència i una deshonestedat, sinó que, a més, esdevé una clara complicitat.
Lula va ser empresonat la primera vegada per "desordres públics" —bàsicament, un sediciós— i va passar 3 anys a la presó. Dècades més tard, i com que aquests delictes ja no els servien, el van enfangar, acusar, empresonar i condemnar per corrupció i, al final, tot no va ser més que un muntatge, un acte de lawfare, però ningú no li repararà pel dany causat. Potser, el més gran dels danys infligits sigui com es van comportar aquells companys de viatge que van dubtar d'ell però que es van transformar en còmplices.
Aquí com allà, al Brasil, a l'Equador, al Perú i a tants altres llocs, les tècniques són les mateixes i hauríem d'aprendre dels fets, no mirar cap a un altre costat i, molt menys, legitimar l'il·legítim. Lluitar contra la corrupció és una obligació de tots, però no tinc cap dubte que la més gran de les corrupcions és l'ús espuri dels instruments legals, i els ressorts de l'estat, per perseguir i aniquilar els enemics. Davant d'això no té cabuda l'equidistància ni el pseudopurisme que, en el fons, són complicitat.
En el fons, i perquè no ens passi com en la Lava Jato, el més important de tot plegat és molt senzill: s'ha de saber en quin costat estem, si amb les víctimes o amb els botxins, perquè tots podem ser Lula.