La repressió, la qual actua en cercles concèntrics, avança sense miraments i afecta no només el primer cercle de l'executiu independentista liderat pel president Puigdemont, sinó que, com estem veient amb una sèrie de procediments entre els quals destaco el del Tribunal de Comptes, es deixa sentir, de manera contundent i lapidària, sobre tots aquells que d'una o una altra manera han format part d'aquest govern, d'aquest projecte polític i, també, sobre els qui els han ajudat i fins i tot defensat.

L'actuació repressiva, per mitjà de cercles concèntrics, és una cosa de la qual adverteixo des de fa ja diversos anys i que molts no volen veure. Fins i tot, alguns la pretenen descartar com un escenari real quan, en aquests moments, existeixen més de 3.000 persones represaliades que ni han estat incloses en els acords previs als indults ni se'n poden veure beneficiats.

Els propers mesos, i em sap greu semblar malastruc, seran durs, però no ens poden sorprendre, perquè les claus per entendre el que vindrà han existit, davant dels nostres ulls, des de fa molts mesos i el que ara està fent el Tribunal de Comptes no és més que un altre exemple de com s'implementarà la repressió per intentar solucionar un problema que no és jurídic sinó polític.

S'entremesclaran causes penals amb procediments sancionadors administratius i, també, el que segueix el Tribunal de Comptes que és d'una naturalesa mixta i d'un escàs o nul rigor tecnicojurídic, la qual cosa permet arrossegar el benestar personal d'una sèrie de persones a l'àmbit de l'arbitrarietat.

A diferència del que va passar en la primera etapa de la repressió —la sorgida directament després de l'1-O—, en aquest cas no estarà ni gestionada ni dirigida ni coordinada per l'executiu central. Es tracta d'una repressió que sorgeix des de nuclis de poder incrustats en les diverses estructures de l'Estat i que, fent ús i abús del poder i dels recursos públics de què disposen, intentaran per tots els mitjans reprimir el nombre més gran possible d'independentistes catalans i dels seus cercles de confiança.

No veurem una repressió coordinada, no veurem directrius polítiques darrere de les esmentades actuacions repressives, però sí que veurem com uns quants poden fer tant mal amb els recursos de tots i, pitjor encara, en nom de tots. És per això que no veurem grans declaracions entorn de l'actual procés repressiu i sí molta incomoditat i inseguretat a l'hora d'abordar-lo per part de l'executiu de Pedro Sánchez.

Els diferents procediments són només la bastida jurídica que permet revestir de causes penals, administratives o comptables el fenomen de la repressió

La que comencem a experimentar és una repressió que ni controlen ni poden reconduir des de la Moncloa sense abans abordar l'autèntic problema espanyol: l'estructural, que és el que sorgeix d'una Transició inacabada que, ara i amb l'excusa de la possible "ruptura d'Espanya", està permetent el ressorgiment dels qui ni van acceptar la Transició ni han interioritzat les regles del joc democràtic.

Pensar que sense abordar el problema estructural es pot generar un espai de seguretat jurídica on l'independentisme sigui tractat com un assumpte polític i no judicial és no entendre ni el problema ni les possibles solucions que mai no es trobaran ni vindran de la mà dels tribunals espanyols.

Des de l'altre costat del problema, és a dir, des dels qui patim les conseqüències de la repressió, abordar-lo requereix, entre altres coses, determinar la seva essència per no perdre'ns entre un mar de detalls que, en absolut, entren dins de les claus que permetran resoldre les diferents situacions generades en els diversos procediments penals, administratius i de derivació de responsabilitats comptables que s'estan patint.

Entrar a discutir si ha existit el fet delictiu, si ha existit la malversació, si ha existit la despesa indeguda i, en cas que existeixi, quines serien les quantitats malgastades, és tant com assumir l'existència d'una base logicojurídica per a aquests procediments que, ben mirats, no són més que excuses per reprimir. Els diferents procediments són només això: la bastida jurídica que permet revestir de causes penals, administratives o comptables el fenomen de la repressió.

Es tracta d'una repressió que sorgeix des de nuclis de poder incrustats en les diverses estructures de l'Estat i que, fent ús i abús del poder i dels recursos públics de què disposen, intentaran per tots els mitjans reprimir el nombre més gran possible d'independentistes catalans i dels seus cercles de confiança

Només des del moment en què assumim que tots aquests procediments no són més que actuacions repressives, podrem abordar-los des d'una perspectiva defensiva adequada.

Només des del moment en què assumim que l'únic delicte existent és el que cometen els qui reprimeixen sense cap base, podrem abordar la repressió des d'una perspectiva defensiva adequada.

Només des del moment en què tinguem clar que avui van contra uns i demà aniran contra d'altres, podrem abordar la repressió des d'una perspectiva defensiva adequada.

Només quan ens distanciem prou de cada cas, podrem, amb una panoràmica del problema, veure que no estem en presència de fets delictius ni de fets sancionables ni de comptes inadequats, sinó de repressió pura i dura.

Dit més clarament: ni el president Torra va desobeir, ni Laura Borràs va malversar, ni Lluís Escolà es va aprofitar de recursos públics, ni Josep Lluís Alay ha prevaricat ni malversat, ni Anglada, Suárez i tants d'altres han gastat diners indegudament... Tots ells, i molts més, no som més que víctimes d'un fenomen repressiu que dista molt d'estar coordinat o dirigit des del govern central i sí des de cercles de poder de marcat perfil franquista que estan aprofitant el moment polític —i el "cas català" — per reprimir-nos de manera que es generi una sèrie de precedents i s'infongui una por general i, així, aconseguir no només reconduir l'independentisme, sinó, igualment, establir les bases perquè dins del mateix estat espanyol ningú no gosi pensar ni actuar diferent de com ells creuen que ha de funcionar Espanya... una, grande y libre.

Entrar a discutir cas a cas és entrar a fer-los el joc als repressors i ens arrossegarà a tots a una situació que ningú no vol, però que fàcilment s'assimila a la vella dita d'"alguna cosa haurà fet"… Entrar en aquest joc, en altres contextos, es deia col·laboracionisme.