El dictamen de la Fiscalia del Tribunal Constitucional en relació amb les mesures cautelars que vam sol·licitar per al president Puigdemont i Toni Comín constitueix, més que una resposta jurídica, una declaració de principis sobre com no s'ha d'entendre la funció constitucional d'un Ministeri Públic davant el màxim intèrpret de la Constitució. No es tracta d'una qüestió menor ni d'un desacord tècnic: el que està en joc és la comprensió mateixa del Dret com a instrument de garantia davant del poder i no com a tècnica al servei del formalisme o, millor dit, al servei de qui depèn la Fiscalia.
Sempre resulta inquietant comprovar com algunes institucions, quan s'enfronten a casos d'especial transcendència constitucional, es refugien en l'argument processal com si fos un escut moral. La Fiscalia, en aquest cas, ha optat per aquesta estratègia: reduir un problema d'evident rellevància constitucional i europea a una lectura administrativa de la tutela cautelar. El resultat és una argumentació que sembla més interessada a evitar un conflicte que a resoldre'l, més preocupada per la forma que pel fons, més còmoda en el terreny del tràmit que en el de la justícia.
El raonament del Ministeri Públic podria resumir-se, amb certa tristesa, en la idea que els drets fonamentals són importants, però només en la mesura que no alterin la tranquil·litat dels procediments ni l'agenda política de qui depenen. És a dir, que la privació de llibertat, el dret de representació política o la lliure circulació d'un ciutadà europeu poden sacrificar-se si la seva preservació resulta incòmoda per a la rutina institucional. Aquesta concepció, tan prudent en aparença, revela en realitat un profund desinterès envers la funció essencial de la justícia constitucional: impedir que els drets es buidin mentre l'Estat es pren el seu temps.
El problema no rau en una simple discrepància interpretativa. El que batega en el fons de la posició fiscal és una comprensió invertida del principi d'efectivitat: no es protegeix el dret per fer-lo real, sinó que se'l declara abstracte perquè no molesti. D'aquesta manera, la via de l'empara es transforma en un acte cerimonial, una mena de constatació tardana que alguna cosa podria haver sortit malament, però que, per fortuna, ja no té remei. L'eficàcia del sistema es mesura no per la seva capacitat d'evitar injustícies, sinó per la seva habilitat per administrar-les amb decòrum.
Aquest plantejament oblida, potser deliberadament, que la funció cautelar no és un adorn processal, sinó la condició de possibilitat de la justícia constitucional. Sense mesures cautelars eficaces, l'empara es converteix en un procediment acadèmic, una peça de reflexió jurídica sense conseqüències reals. No protegir cautelarment és, en termes pràctics, negar la tutela efectiva. I fer-ho en un cas en què conflueixen els drets de llibertat, de participació política i de lliure circulació suposa trivialitzar tres pilars fonamentals de l'estat de dret contemporani.
La Fiscalia, en el seu dictamen, sembla haver confós la prudència amb l'abdicació. Sosté que el Tribunal Constitucional no ha d'alterar el curs dels processos judicials ordinaris, com si la seva tasca consistís a observar-los des de la distància, prenent-ne nota per a una eventual memòria anual. Però aquesta interpretació ignora que la jurisdicció constitucional no existeix per contemplar el Dret, sinó per corregir-lo quan es desvia de la Constitució. El Tribunal, si actua com a mer espectador de les vulneracions que analitza, deixa de ser garant de drets per convertir-se en cronista de la seva erosió o còmplice d'aquesta.
Sorprèn, a més, la facilitat amb què la Fiscalia passa per alt la dimensió europea del cas. Es diria que el dret de la Unió és per a ella un conjunt de normes de cortesia, útils per a adornar un al·legat, però irrellevants per a decidir-lo. En el context actual, pretendre que un estat membre pot executar una ordre nacional de detenció sense ponderar-ne la compatibilitat amb els drets de ciutadania europea equival a sostenir que el marc jurídic comú és un mer suggeriment. El que és greu no és la ignorància, sinó la indiferència amb què s'exerceix.
En aquesta línia, la Fiscalia aconsegueix la proesa de defensar la Constitució en abstracte mentre renuncia a aplicar-la en concret. Reitera fórmules sobre la tutela judicial efectiva, la igualtat davant la llei i la llibertat personal, però ho fa com qui cita versos en una cerimònia: per costum, no per convicció. Es diria que la Constitució, per a ella, és un text venerable que s'ha de recitar de memòria, però que convé mantenir fora de la realitat.
El contrast amb la nostra argumentació és, per tant, notable. Per a nosaltres, el Dret se'ns presenta com un organisme viu, que s'activa precisament per evitar que el pas del temps converteixi la justícia en un miratge. Assumim, amb coherència, que els drets només existeixen si poden exercir-se, i que la seva protecció requereix prevenir el dany abans que sigui irreversible. Aquesta concepció dinàmica de la tutela constitucional —tan òbvia com oblidada— hauria de ser el punt de partida de qualsevol fiscal que entengui el seu ofici com a servei públic i no com a gestió de la inèrcia o acatament de les directrius rebudes.
El Dret, quan s'enfronta a la injustícia, no és neutral per definició: o la corregeix o la perpetua
Davant d'això, la Fiscalia respon amb una mena de quietisme institucional: la idea que intervenir seria arriscat, i que la inacció, per contra, preserva la neutralitat. Però aquesta neutralitat, en contextos com aquest, no és sinó una forma d'adhesió tàcita a l'statu quo. El Dret, quan s'enfronta a la injustícia, no és neutral per definició: o la corregeix o la perpetua. Pretendre que la passivitat és prudència equival a convertir la Constitució en un manual de protocol.
Hi ha, a més, una ironia profunda en la posició fiscal: en defensar la intangibilitat del procediment, acaba anticipant el fons de la qüestió. Negar la suspensió cautelar implica assumir, de manera implícita, que el recurs d'empara no té fonament. Si la detenció no se suspèn, és perquè es dona per vàlida; i si es dona per vàlida abans d'enjudiciar-la, el Tribunal es priva de jutjar-la amb llibertat. El que es presenta com a cautela processal és, en realitat, una decisió material disfressada de formalisme.
Resulta inevitable recordar que el sentit del Dret constitucional no és confirmar la correcció del poder, sinó posar-hi límits. Quan el Ministeri Públic defensa la continuïtat del procés sense examinar-ne la compatibilitat amb els drets fonamentals, no actua com a garant del sistema, sinó com la seva corretja de transmissió d'aquells de qui depèn. La justícia constitucional no s'exerceix repetint els arguments del poder, sinó contrastant-los amb els principis que el legitimen.
Al llarg del seu escrit, la Fiscalia confon amb admirable incoherència els conceptes de legalitat i justícia. Defensa que l'ordre de detenció és legal, i amb això dona per resolt el problema. Però la legalitat, en una democràcia constitucional, no és un fi en si mateixa: és una condició subjecta als límits que imposen els drets fonamentals. Quan la Constitució proclama la llibertat i la representació política com a valors superiors, està dient que cap norma no pot aplicar-se si destrueix el seu contingut essencial. La Fiscalia, en canvi, sembla entendre que els drets existeixen mentre no contradiguin l'ordre judicial que els limita.
Aquesta inversió lògica —tan subtil com devastadora— converteix el Dret en un exercici d'obediència. I ho fa, paradoxalment, en nom de la seguretat jurídica. Però no hi ha seguretat possible en un sistema en què l'execució dels actes del poder preval sobre la preservació dels drets. La seguretat jurídica no es mesura per la velocitat amb què es compleixen les ordres, sinó per la solidesa amb què es respecten els límits.
La ironia final, potser la més dolorosa, és que la Fiscalia del Tribunal Constitucional es presenta com a defensora de la Constitució mentre ignora l’esperit que l’anima. Parla en nom de l’estabilitat institucional —segurament devia voler dir estabilitat governamental—, però oblida que l’estabilitat no es garanteix negant el conflicte, sinó resolent-lo d’acord amb el dret. Rebutja la mesura cautelar amb la serenitat de qui creu que està protegint el Tribunal d’una decisió incòmoda, quan el que realment fa és protegir el poder de la Constitució.
El Dret no tem les decisions valentes; tem, més aviat, les decisions còmodes. Les que confonen la serenitat amb la indiferència i el rigor amb la paràlisi. En aquest cas, la Fiscalia ha preferit ser previsible abans que ser coherent. I, en la seva recerca de tranquil·litat institucional, ha acabat oferint una lliçó involuntària de què passa quan el Dret es converteix en una tècnica sense consciència: que els drets deixen de ser efectius i la Constitució, sense ser derogada, deixa de complir-se.