La gent de vacances som de traca. Les vacances ens permeten justificar petits capricis que la resta de l’any consideraríem absolutament innecessaris. Aquella despesa que en el dia a dia ens semblaria una exageració, durant les vacances es converteix gairebé en un dret adquirit, sota la premissa d'"ens ho mereixem" després dels sacrificis del curs escolar, malgrat que ja fa anys que no anem a l’escola. Les vacances tenen aquesta capacitat màgica de convertir un desig en una necessitat vital. Sí, som eminentment més capritxosos i més primmirats del que som habitualment. Ho mostra molt bé la sèrie The White Lotus, sèrie en què els personatges retraten els excessos, les contradiccions i les frustracions d’alguns turistes. Però no és només una qüestió de pijos ni de complexos turístics de cinc estrelles. Us ho dic jo, que per feina treballo en hotels de luxe, sobretot a Andalusia i Eivissa, amb un públic internacional molt divers. La sensació que "qui paga mana" és universal. Hi ha persones que durant les vacances treuen una versió d’elles mateixes que no mostrarien mai a casa. Clients que esperen una perfecció impossible i que obliden que darrere de cada servei hi ha persones treballant. El luxe, de vegades, no és tant tenir-ho tot com saber agrair-ho. També s'hi afegeix la necessitat moderna de convertir cada moment en un record fotografiable. Fer una excursió de tres hores només per aconseguir la foto exacta que vols penjar a Instagram. Us ho diu una que acaba d’anar a les cascades del Niàgara. Vivim sota la premissa que només hi serem una vegada a la vida, i fotografiem cada posta de sol com si fos l’última. Potser perquè durant l’any moltes vegades se’ns fa de nit davant la pantalla de l’ordinador sense haver mirat mai el cel.
També hi ha una certa contradicció amb els diners. Hi ha gent molt generosa amb els grans viatges, però sorprenentment estalviadora amb les petites coses. Persones capaces de travessar mig món i després no voler pagar vint euros per entrar al museu més important de la ciutat. L’empresària Cristina Cabañas parlava en una entrevista de milers de culleretes dels iogurts desaparegudes als hotels. El turisme també té aquestes petites misèries quotidianes. Per no parlar del que ens costa donar tanta propina, encara que sigui la política del país de visita. Reconec que jo també tinc les meves contradiccions. Si puc, no agafo l’esmorzar inclòs dels hotels perquè és un dels moments en què més fàcilment em descontrolo. A casa no em faria mai ous amb torrades, tastaria mil tipus de sucs, degustaria totes les brioixeries i ompliria el plat amb tota mena de fruita tallada amb una presentació perfecta. Però quan ets davant d’un bufet infinit, costa resistir-s'hi. "Ja faré un dinar més lleuger", penso. Però després arriba mig matí, tinc gana i acabo sense perdonar cap àpat. Quants plats plens de coses que mengem amb els ulls acaben, inevitablement, a les escombraries?
Quan tens diners, potser no tens salut. Quan tens salut i ganes de viatjar, potser tens un nadó, una persona gran a càrrec teu o responsabilitats que no et permeten marxar
En canvi, durant les vacances jo acostumo a beure molt menys alcohol. Si puc, faig tres setmanes o fins i tot un mes de pausa. Per la meva feina, tasto molt de vi (quasi sempre l'escupo), però això no vol dir beure cada dia. La meva professió està plena de tastos, maridatges i actes socials. Per això, quan viatjo amb la meva parella, que és exalcohòlic, aprofito per donar descans al fetge i gaudir de begudes gastronòmiques sense alcohol. En Serapi Soler té un reel boníssim de com som els catalans quan ens n'anem de vacances: "farem una escapadeta perquè, de vegades, surt més car quedar-se a casa que marxar". "Dinarem fora, però soparem a l’apartament perquè té cuina". "Tant se val on anem; la qüestió és desconnectar". "Anem al Japó perquè és temporada baixa i hem trobat una bona oferta". I ric perquè són veritats com temples.
També han canviat molt les maneres de viatjar segons les generacions. Els millennials han après a organitzar-s’ho gairebé tot per internet: vols, hotels, rutes i restaurants. Els boomers, en canvi, sovint continuen confiant més en les agències de viatges, en el consell personal i en aquella tranquil·litat de tenir algú al darrere. T’ho dic jo, que estic casada amb un i estem de lluna de mel al Canadà.
Però la gran paradoxa de les vacances és una altra: passem tot l’any esperant-les per descansar i, quan arriben, sovint no sabem parar. Volem aprofitar cada minut. Ens costa acceptar que descansar també és no fer res. I que, gràcies a les tecnologies, avui, lluny és més a prop. Perquè el temps lliure és un luxe que no sempre arriba quan el necessitem. Quan tens diners, potser no tens salut. Quan tens salut i ganes de viatjar, potser tens un nadó, una persona gran a càrrec teu o responsabilitats que no et permeten marxar. A la meva família estem traumatitzats: persones estimades que han marxat mentre nosaltres érem a l’altra punta del món. Potser per això les vacances no haurien de ser només una fugida, sinó una manera de tornar a mirar amb les maletes plenes d’il·lusions.