La gent gran és una benedicció. Quan abans les famílies vivien juntes, amb avis i àvies o padrins i padrines solters i grans dins la unitat familiar, aquests eren el referent d’autoritat i sovint també de bondat personificada. Sé que els límits que em condicionen en una columna periodística no em consenten espai per a les persones grans manipuladores, maltractadores i males persones, que també poblen els universos familiars. Soc conscient de la seva existència, però em vull centrar ara en la gent gran humana, sana, centrada i sàvia.
Quedar bé és una convenció dels adults, que no afecta ni els nens ni els vells
Em refereixo, doncs, a un aspecte de la gent gran que aplaudeixo: la seva facilitat per no filtrar. Per dir-te les coses directament. Per no haver de quedar bé. Per saber que quedar bé és una convenció dels adults, que no afecta ni els nens ni els vells. El Papa de Roma —que ell també ja és gran— demana, sempre que pot, que no s’oblidi la gent gran, que se l’escolti i, si es pot, que li fem cas. Se la bandeja massa de pressa, a la gent gran. Ho fan els joves, que volen relleu, que necessiten sortir de la precarietat laboral i existencial i veuen en els vells un destorb. S’obliden (bé, no ho obliden, mai no ho han arribat a retenir, encara) que aquesta gent gran ha estat jove. Ha lluitat, ha aguantat. Ara no queda bé, aguantar res. Tothom s'ofèn molt de pressa. M’estresses, m’ofens, això no t’ho consento, per aquí no hi passo… són frases que sovintegen. O i tant, que hi ha situacions per les quals no s’hi ha de passar, ni s’han de suportar. Però també n’hi ha de quotidianes, de petites dificultats que la vida presenta, que reclamen una mica més de cintura de la que abunda.
La gent gran riu i calla amb la mateixa força. Tenen molts secrets. Han fet dolenteries, han assistit a moltes situacions estrambòtiques. N’han vist de tots colors. I quan callen, els hem d’escoltar, perquè en aquells silencis hi condensen molta veritat. I quan parlen, hem de saber què ens diuen. Ens falten tants assessors emèrits, jubilats, pensionistes. Gent que ens assenyali els camps minats. Que amb la seva trajectòria ens recordi què els va fer feliços. I què els va impedir ser-ho. Que ens confessin les seves pors, les seves renúncies, les seves il·lusions. Ells som nosaltres.